algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

Després d'unes eleccions

Després d'unes eleccions, les lectures són sempre variades. El poble parla a través de les urnes, però les seves paraules són emboirades, sovint incomprensibles. Són molts els que pretenen fer d'aquestes xifres una ciència exacta, una realitat inapel·lable de la qual s'haurien de deduir uns valors que llavors serien els certs, els fonamentats. No hi ha resultat electoral unívoc, però: en això, com en tot, hi ha apreciacions, i també mentides o mitges veritats, i molt sovint no podem dir on comença una cosa i acaba l'altra. El més curiós és molt pocs candidats entonen una severa autocrítica: és ben difícil veure un candidat que accepti que s'ha equivocat o no ha sabut captar el seu electorat amb propostes atractives. ¿Quants n'hi ha que dimitiran? Ben pocs, o cap ni un. Si la corrupció no passa factura: ¿per què hauria de passar-se factura a si mateix el candidat frustrat? Aquí també hauríem de ser exemplars.

Si durant aquests últims dies el Twitter bullia amb els candidats dient en tot moment on eren, i penjant les seves fotos amb la gent, i anunciant les seves polítiques més atractives; des que es van tancar els col·legis electorals que ben pocs continuen deixant els seus missatges en aquesta plataforma digital, ni tan sols per donar les gràcies als votants.

Si hem d'arriscar algunes interpretacions, però, hi ha algunes coses ben clares: la força del PP sembla imparable (també d'una ultradreta xenòfoba a alguns municipis catalans): la força d'unes propostes de recepta mercantilista en el pla econòmic i espanyolista furiós en el pla de les polítiques lingüístiques -i per això guanyen, també a València, polítiques fortes d'identitat oposada a qualsevol besllum de pancatalanisme-, i així s'espera que aquesta formació consumi un miracle econòmic que dubto que ningú pugui operar. Espanya és un monocultiu del PP, i és ben segur que anem cap a una majoria absoluta de Rajoy a les eleccions generals, que, digui el que digui Zapatero, s'hauran d'avançar.

A l'esquerra li esperen molts d'anys de banqueta, i hauria de refer el seu discurs: apostar pel reformisme radical -que les desigualtats d'inici no es notin en les desigualtats de resultats: socialisme de l'emancipació, etc., i qui millor ha formulat tot això a Europa és, curiosament, Strauss Kahn!-: unir-se des del sentit comú, i començar a exigir-se, sense uns victimismes que mai seduiran l'electorat, deixant de banda tota mena de fantasies. La crisi seguirà mossegant fort: la dreta és ben probable que no pugui fer gaire cosa més que la feina bruta que sabem que sap fer, i que ens certs moments potser li toca de fer per a mirar de treure les puces a l'economia adormida. Si no se'n surt, veurem escenes cada dia més patètiques, creixerà la crispació, el radicalisme d'uns i d'altres, la indignació populista que mira el polític corrupte però no el poble que el vota, i l'eliminacionisme d'unes diferències culturals que voldran presentar-se com a boc expiatori.

Comencem per reflexionar, mostrant-nos alerta. Comencem per mostra-nos exigents, crítics sense sectarismes, amb aquells que ens governen: en això consisteix una democràcia de qualitat.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Capó, fa mes de 9 anys

Volia dir que no em fa gens de por.

Valoració:1menosmas
Per Joan Capó, fa mes de 9 anys

Boc emissari.

No em fa cap por una majoria absoluta del PP. Fins i tot si iguala la del 1982 del PSOE, 202 diputats.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris