algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
14°

La fortalesa de Puixkin (1836)

Deia la cançó del soldat amb la quan Pushkin encapçalava un capítol de la seva novel·la La filla del capità: "Nosaltres vivim a un fort,/ menjant pa i bevent aigua;/ si ve l'enemic/ demanant el nostre ranxo,/ un bon canó carregam,/ i a tots ells convidam".

I n'explica després: "La fortalesa Belogòrskaia es trobava a quaranta verstes d'Oremburg. El camí seguia la vorera penya-segada del riu Iaik i aquest encara no es trobava gelat i les seves ones de color de plom tenien un relluir negre i trist entre la ribera monòtona coberta de neu. Rere d'aquest s'estenien les estepes de Kirguísia. Jo estava absort en els meus pensaments, quasi sempre desagradables. La vida de guarnició tenia per a mi molt pocs atractius. Jo em volia imaginar el capità Mirònov, el meu futur superior, i em semblava un vell sever, malhumorat, que només es devia preocupar del servei i que estava disposat a aficar-me dins un calabós a pa i aigua per qalsevol fotesa. Vaig mirar al meu entorn tot esperant trobar-me amb temibles baluards, torres i un recinte de terra plana, però no vaig veure més que un poblat que envoltava una tanca de fusta. A un extrem s'hi podien veure tres o quatre pallers de farratge mig coberts de neu; en l'altre, un molí tort amb unes aspes que queien llànguidament... Vaig veure vora la porta un vell canó de ferro fus; els carrers eren estrets i tortuosos; les barraques o isbes, petites, quasi totes amb coberta de palla. Vaig dir al cotxer que em dugués a casa del comandant i al cap d'un minut el carruatge s'aturà al davant d'una casa de fusta situada a la part alta, vora l'església, també de fusta. Ningú va sortir a rebre'm. Vaig entrar a la casa i vaig obrir la primera porta. Un vell invàlid, assegut damunt una taula, estava cosint un pedaç en el colze d'una guerrera verda...".

Aquesta novel·la, La filla del capità, fou la darrera obra d'Alexandre Sergievich Puixkin, fill de noble família, que havia nascut a Mosou el 1799. La seva vida no desmereix de la talla aventurera dels seus personatges. De fet, sembla una novel·la més. Es casà el 1831 amb Natàlia Gontxarova. Havent estat atacat o difamat per un libel anònim i sospitant-ne l'autor, desafià l'emigrat francès baró D'Anthès, oficial de la guàrdia i cunyat seu, que segons sembla volia enamorar la seva esposa i l'assetjava. El desafiament li fou contrari i, mortalment ferit, després de patir molt a causa d'un tret a l'estómac, moria a Sant Petersburg el 1837, dos dies després de l'enfrontament. Així acabava una vida en la qual no mancava una etapa juvenil de molts amors i aventures, entre les quals episodis revolucionaris que li costaren anys de desterrament. Romàntic fins al moll de l'os, visqué i morí com les seves criatures de ficció.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris