algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
18°

Una altra revolta nord-africana?

L'onada de revoltes de països nord-africans ha revifat quan ja tothom la donava per extingida. Després de les mogudes de Tunísia, del Iemen, d'Egipte, de Líbia i de Síria, amb resultats tristament desiguals (i, en el millor dels casos, encara no definitivament positius), l'esperit de rebel·lia s'ha apoderat d'un nou país de la regió: Espanya. Això és el que es pot extreure de les pancartes de certs manifestants i dels comentaris de certs opinadors de premsa, que s'han passat els últims dies intentant establir un paral·lelisme entre l'acampada a la plaça del Sol de Madrid i les concentracions de fa setmanes a la plaça Tahrir del Caire.

A primer cop d'ull, la comparació no pareix que sigui gaire afortunada. Ni justa ni procedent. Al cap i a la fi, l'Egipte de Hosni Mubarak era una dictadura en què els manifestants es jugaven la pell per demanar o exigir la caiguda del règim i (se suposa) la instauració de la democràcia, mentre que l'Espanya de Zapatero & Cia. és un Estat de Dret amb un benestar estructural no del tot depauperat, a pesar de les precarietats, dels defectes i de la idiocràcia de tants i tants que viuen instal·lats en la poltrona de les més altes -i mitjanes- esferes.

Tanmateix, després de pensar-hi una estona, potser la comparació entre la plaça del Sol i la de Tahrir no és tan inadequada. Vull dir que, certament, Espanya és un país amb alguns tics i alguns vicis que recorden, encara que sigui en una versió (per fortuna) molt millorada (el mèrit no és nostre sinó de la nostra posició geogràfica), els tics i els vicis, els defectes, de certs països nord-africans.

Per exemple: a) la corrupció de la classe política, que ha estat i segueix essent consentida per moltíssims ciutadans, els quals no deixen de votar massivament aquelles formacions que inclouen imputats a les llistes o que presenten candidats pendents de tot tipus de judicis; b) el partidisme pamfletari de bona part de l'estament periodístic, que s'ha madrilenyitzat arreu de l'Estat, amb professionals de la informació que permeten que els polítics ofereixin unes rodes de premsa mentideres i ruboritzadores, i que només fan servir els seus altaveus mediàtics per inventar realitats paral·leles i atacar l'enemic; i c) un gruix considerable de la ciutadania que van gaudir d'un tren de vida molt superior a les seves possibilitats reals i que, avesats al dolce far poco, no han reaccionat -és un dir- fins que no s'han pegat la patacada (i aquest grup inclou tots els taurons de la banca que es vulguin, però també molts funcionaris enganxats com ventoses a la seva cadira i molts presumptes emprenedors que han xuclat fins a rebentar de la mamella fàcil dels doblers del totxo).

Entenguem-nos: és clar que moltes de "les indignacions" dels protestataris són perfectament compartibles. ¿Qui no s'indigna davant una taxa d'atur del 21%, del 40% entre els joves? ¿Qui no voldria fer net de polítics corruptes? ¿Qui no voldria tenir una sanitat i una educació eficients i universals? ¿Qui no voldria un sistema democràtic més transparent i honrat, més proper a la gent, més eficaç? Ara: la qüestió no és indignar-te o no indignar-te, sinó què fas amb la indignació que et sulfura.

Conten que la primera vegada que Josep Pla va anar a Nova York, es va enfilar dalt d'un gratacel i, davant la impressionant panoràmica que li oferia Manhattan de nit, va preguntar: "I tot això, qui ho paga?". Gran pregunta. L'altre vespre vaig sopar amb una colla d'estudiants alemanys. Comentaven que els estudis universitaris són, en aquell país, molt exigents, i que s'ha de fer molta feina per tirar endavant laboralment. Potser valdria més que la plaça del Sol no volgués emular Tahrir sinó Alexanderplatz...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris