algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
12°

El moviment de la indignació

L'acampada a les places públiques d'uns quants milers de persones ha alterat el final de la campanya electoral. De cop i volta, l'interès dels mitjans s'ha centrat en aquest esdeveniment i en les seves hipotètiques conseqüències, tant electorals com de futur. Els candidats han passat a valorar les concentracions i a intentar interpretar-les al seu favor o, almenys, a neutralitzar-les. Mentrestant, l'artilleria pesant de la Brunete mediàtica n'ha fet les interpretacions més desgavellades: qualsevol cosa abans d'una anàlisis objectiva dels fets.

És evident que el debat sobre si el moviment del 15-M afavoreix la dreta o l'esquerra és un debat estèril. És seguir insistint en uns termes que escassament interessen la gent en moments tan difícils com els que vivim. El qüestionament de la política passa, entre altres coses, per negar la manera concreta com s'estableix el joc dels partits en l'escenari electoral. Hi ha discursos que estan arribant a l'esgotament o que, si més no, han esgotat part dels ciutadans. Tot i això, es veu a la llegua que la major intensitat de la contestació se centra en la gestió feta pel Govern de l'Estat, sobretot per la manera com ha encarat la crisi econòmica i les seves conseqüències sobre les persones, les famílies i les empreses.

No conec prou les bases ideològiques o polítiques dels instigadors d'aquest moviment i no pretenc en absolut analitzar-les o interpretar-les. Gent més entesa i preparada, amb més perspectiva i informació, ja ho farà en el seu moment si li lleu. Però sí que sembla evident que els fets, per minoritaris que es puguin considerar, han tengut la virtut de posar sobre la taula els problemes reals, els mateixos que el debat entre els partits ha desatès massa o, almenys, no ha envestit de manera creïble i suficient. La situació que tenim és tan bèstia que s'entén que esperoni la gent a indignar-se. No fa falta cap teoria de la conspiració. Els canals tradicionals fallen i hi ha una tendència natural de la gent a expressar-se de manera directa. Sigui quin sigui el resultat electoral és possible que els polítics no tenguin més remei que aplicar els plans d'ajust i austeritat que se'ls imposin. No sembla que hi hagi una elecció possible davant un ventall d'opcions. El marge és estret. És clar que hi ha matisos i propostes diferenciades, però sempre a partir d'uns terribles condicionants econòmics i financers. Els retalls, la desfeta de les polítiques socials, les privatitzacions, la rebaixa del poder adquisitiu de la gent, sembla que és l'únic plat que ens espera. I pot ser i tot que no n'hi hagi prou amb això per estalviar la fallida completa de la caixa pública a mercè dels mercats implacables. Això ho saben els partits. I la gent també ho sap i respon amb la seva indignació. Perquè, per poca informació que tengui, veu que se'ns amaga part de la veritat. Per això el debat electoral té poca credibilitat: no reconeix els problemes reals.

Les enquestes han parlat i totes han indicat les mateixes tendències. Això no s'oposa al moviment de la indignació. Són les dues cares de la moneda, dues maneres de reaccionar davant la mateixa situació. Una part del cos electoral prima el desig de canvi sobre altres consideracions i, a la vegada, una part del cos social surt enmig i expressa la seva indignació. Una cosa no exclou l'altra. I cal interpretar-ho amb mesura: el sistema polític no atén les demandes socials de manera adequada i hi ha tota una generació que demana i espera explicacions i solucions.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris