cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
17°

Motius per indignar-se, no per abandonar

Avui, a la fi, acaba aquesta campanya electoral indigna d'una ciutadania que espera propostes. Perquè, entre uns que les amaguen per no encabronar el contrari i d'altres que no es veuen amb forces d'alçar la veu amb la radicalitat que demanen els seus teòrics votants, ens quedam amb el fet que ens governa el dimoni o que ens governarà el llop. Quina merda de narració, la veritat. I més si l'adobam d'una estètica fada, de la qual en qualque moment sembla que se'ns apareixerà Suárez, Fraga o González, tal com exposava la setmana passada. És vera que hi ha altres forces que presenten missatges més clars, engrescadors, fins i tot, però també ho és que el bipartidisme s'estén com una feixuga boira sobre el relat dels petits que només poden aspirar a presentar-se com la torna, el catalitzador o les brides d'uns grans dirigits des d'estructures amb inèrcies de massa anys.

La resposta senzilla a l'statu quo partidista és la crítica al sistema, l'abandonament absurd talment es pogués dimitir de ciutadà sense que altres decideixin pel suposadament dimitit. Malgrat que es pugui creure en la primavera després d'un hivern ferotge, gris i farcit de calamitats pel comú dels ciutadans, l'abandonament de la política només obre el camí als que no creuen en la democràcia. En lloc de millorar un sistema que necessita la dialèctica permanent per aconseguir l'evolució constant, els seus detractors, els que el menyspreen pels errors que evidentment pateix es fan camí cap a fórmules autoritàries. Berlusconi és el paradigma de detractor de la divisió de poders, de la preeminència de la llei i que aquesta ha de ser igual per a tots, i és el model que ens espera si mantenim la porta oberta a la crítica destructiva del sistema.

La solució a la submissió de la política a la voracitat obsessiva dels mercats no pot ser confiar-ho tot a un mercader espavilat ni, molt menys, a la suposada superioritat objectiva dels tècnics. No hi ha tècnics neutrals, com ens ha demostrat la història i el comportament dels economistes en la crisi que ens ofega: majoritàriament estaven massa engrescats a cobrar de bancs, financeres i agències de qualificació com per posar-se a fer estudis sense patrocini, els resultats dels quals, a més, no agradaria als generosos. I, els que no hi estaven, eren condemnats a l'ostracisme per uns mitjans de comunicació tan perillosament acrítics com realment còmplices.

Per tant, benvinguda la indignació -la sagrada i permanent indignació que ens manté vius- però cal encabir-la en la democràcia, tot i saber que és un sistema que necessita de la dialèctica constant per a millor-la permanentment. Cal començar a centrar les demandes per donar forma a la indignació. Forma ideològica, evidentment: que els moviments amb vocació transversal són xorcs de solucions i només generen frustració. No és senzill; entre altres motius perquè un dels càncers que més indignen és el funcionament dels partits. Però necessitam organitzacions amb ideologia política -supòs que partits- per estructurar la participació ciutadana. En fi, que cal utilitzar els estris democràtics i diumenge hi estam tots, tots, convocats, fins i tot els que des del victimisme criden a la frustració.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per PATRIOTA, fa mes de 9 anys

A la fi algú que ha llegit el llibre de Hessel i arriba a una conclussió correcta. Indignar-se no es fer una manifestació o aturar-se, es tot el contrari es actuar. Això es el que cal fer prendre partit i actuar desde el coneixement de la realitat i no la frustració e la ignorància. Feia temps que no lleguia aquest articulista, trobava que amb el que va passar amb els temes de corrupció va fomentar la estigmatització del centre nacionalista en favor dels espanyolistes, però avui ho ha encertat.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris