cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
16°

Possessions virtuals

Deia George Carlin, un comediant nord-americà, que ca teva és el lloc on guardes les teves coses mentre ets fora tractant d'aconseguir-ne de noves. D'acord amb els resultats d'un estudi recent, podria ser que, per a les generacions joves, aquesta afirmació de Carlin estigui a punt de deixar de tenir de sentit, atès que les possessions més preuades pels joves entre 12 i 17 anys són les digitals, és a dir, coses immaterials, com la seva col·lecció de música on line, imatges digitals, el seu perfil del Facebook, i coses similars, les quals han substituït llibres, camisetes i els altres objectes propis de generacions anteriors. El fet és que, pels joves entrevistats, una de les característiques més apreciades és que aquestes coses no siguin objectes físics, que puguin ser accedides des de qualsevol lloc i, el que és més important, puguin ser compartides entre els membres de la seva colla. Un d'aquests joves assegura que, quan assisteix a un esdeveniment qualsevol, no s'atura de fer fotografies i pujar-les a Internet per tal que els seus amics i amigues les puguin veure, comentar-les i etiquetar-les: tots plegats discuteixen sobre el que ha passat i així arriben a tenir la sensació que també han compartit l'experiència. Per a aquesta generació, el valor d'una foto digital, més enllà del seu valor com a foto, rau en el fet que pot ser compartida.

Dit altrament, una foto a Internet etiquetada i comentada té molt més significat i sentit que una foto en un marc sobre un moble. És així que, si aquests resultats fossin significatius, sembla que estaríem salvats d'una propera crisi de ciment, atès que -per sort per a elles- les generacions noves no necessitaran de cases per guardar-hi les seves possessions més preuades, ja que els nous valors d'aquestes generacions semblen que duen a la substitució de l'afirmació de Carlin sobre les cases de cadascú a una de l'estil: "El meu mòbil és la meva capsa del tresor, a través del qual puc accedir a les meves possessions".

Tanmateix, aquests són resultats col·laterals i preliminars, ja que l'estudi tenia uns altres objectius: sembla que es tractava d'un focus grup, és a dir un grup d'usuaris que són interrogats sobre les virtuts i defectes d'un producte o servei, el qual pot existir o estar en fase de disseny. Aquesta dels focus grup és una tècnica molt utilitzada en la metodologia del disseny centrat a l'usuari, cada vegada més present en la definició tant de productes com de serveis. Té molts defensors, però també molts detractors -o escèptics- entre els quals destaca Steve Jobs amb la seva afirmació que "l'usuari no sap el que vol fins que ho té a les mans", la validesa de la qual està avalada pels èxits aclaparadors de tota la línia de productes d'Apple, molt particularment l'iPhone i, més recentment, l'iPad. Però no tothom té la visió d'Steve Jobs, com demostra, per exemple, la resposta que va fer un altre Steve, el Ballmer de Microsoft, quan va saber les característiques de l'iPhone: amb una riallota estrident va assegurar que ningú no gastaria 400 dòlars amb un telèfon mòbil; posant de manifest, una vegada més, allò que hi ha d'haver gent per a tot, que li va dir el torero al filòsof.
La recerca que ha produït aque

sts resultats col·laterals tenia entre els seus objectius apreciar els sentiments que els joves poden desenvolupar per a aquestes possessions virtuals i tractar d'encabir-les en el disseny dels estris tecnològics corresponents. Ara falta que algú amb els recursos escaients faci una investigació que corrobori o desmenteixi aquest canvi en els valors dels joves d'avui dia. Si jo hagués de fer part d'aquesta recerca, maldaria per tal que les hipòtesis de partida fossin les de corroborar aquest sentiment. No debades ja fa estona que s'ha començat a instal·lar arreu que les tecnologies digitals estan accentuant un dels trets més característics dels humans com és la tendència natural a compartir, entre d'altres, ho diuen els antropòlegs i els neuròlegs. Els tecnòlegs també fa estona que ho diuen. I ja ha sortit una teoria que ho intenta explicar des del punt de vista de la tecnologia: el Sharism, la compartició. Isaac Mao, un blogger xinès, és el seu exponent més visible i, encara que d'una forma un xic simplista, ho explica d'una forma molt clara. Si volen saber de què va, n'hi ha prou que demanin al Google per aquests dos termes: sharism i Mao. Millor si posen també el nom, Isaac, no sigui cosa que els surti una altra cosa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris