cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
19°

Nit de maig (1833)

"Poeta, agafa la teva lira, som jo, el que és immortal, que t'he vist aquesta nit trist i silenciós, i com un ocell que sa covada crida, per a plorar amb tu he descendit de les altures. Vine, tu pateixes, amic. Alguna pena solitària et fa mal, alguna cosa que gemega dins el teu cor; algun amor t'ha vingut, com s'esdevé a la terra, una ombra de plaer, quelcom semblant al goig. Vine, cantem al davant de Déu; cantem dins els teus pensaments, dins el teu delit perdut, dins les teves angoixes passades: Marxem, amb una besada, vers un món desconegut. Despertem a la curiositat els ressons de la teva vida, parlem de gaubança, de glòria i de bogeria, i que tot plegat sia un somni, sempre benvingut. Inventem alguna part, algun indret, on sia oblidat; marxem, estam sols, l'univers és nostre. Aqui tenim la verda Escòcia i la bruna Itàlia, i la Grècia, que és ma mare, allà on la mel és tan dolça. Argos, Pteleó, ciutat d'hecatombes, i Messa, la divina, agradable als coloms i el front cabellut del Pelió canviant; i el blau Titarès, i la badia d'argent que mostra dins les seves aigües, on el cigne es mira, la blanca Oloossona i la blanca Camira... Digue'm! Quin somni d'or han de gronxar els nostres càntics? D'on han de venir els planys que hem de vessar? Pren la teva lira! Pren la teva lira! Jo no puc callar. La meva ala m'aixeca sota el buf de la primavera. El vent me'n duu. Haig de deixar la terra. Una llàgrima teva! Déu m'escolta; encara hi ets a temps... O potser t'has cregut que jo som com el vent de la tardor que es nodreix de llàgrimes, fins i tot, sobre les tombes i per al qual, el dolor, no és més que una gota d'aigua... Ai, poeta! Jo et faig una besada. L'herba que jo volia arrabassar d'aquest indret és la teva ociositat; el teu dolor pertany a Déu. Qualsevol que sia el turment que la teva jovenesa suporti, deixa-la eixamplar-se, aquesta santa ferida que els negres serafins t'han fet en el fons del cor...".

És la veu de la musa que parla així al poeta. Una interpretació del gran Alfred de Musset (1810-1857), el versificador més líric del segle XIX, que els crítics consideraren d'una sensibilitat excessiva. Hi podríem afegir sinceritat, emoció, ironia. Tot el que ens vol explicar en aquesta composició titulada La nit de maig no és altra cosa que una anàlisi de la tristor per motius sentimentals. Segons això, Musset patia un dolor recent i la seva musa el convidava a cantar-lo. Però el poeta opina que només el silenci pot esser un remei al seu mal i la musa basa el seu parlament en una màxima o sentència que diu: "Res ens fa tan grans com un gran dolor". De passada, el boirós personatge ens parla dels mites grecs. De tres ciutats simbòliques. D'una muntanya i un riu de la Tessàlia que les creences hel·lèniques personificaren. De dues poblacions més, altament significatives, una de les quals a l'illa de Rodes... Al cap i a la fi, la Mediterrània, que malgrat ser de clima alegre, pot dur amb amors adversos tot un seguit de dissorts.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris