algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

El bou, la puresa

És ben curiós que l'emblema d'una marca de brandi s'hagi convertit en dipòsit de les essències d'Espanya. Anem a pams: el brandi és una beguda d'origen holandès; el senyor Osborne va fundar la casa de begudes del mateix nom en el segle XVIII, a Cadis, però ell era un noble d'origen anglès, i no va ser fins a l'any 1956 quan comencen a instal·lar-se els coneguts bous d'Osborne arreu de la geografia espanyola. Els primers eren de fusta i molt més petits: fins als anys seixanta no van arribar a fer-se de catorze metres i de planxa de ferro, encara amb les lletres de la marca llegidores. La gran ironia és que el dissenyador de l'emblema va ser Manolo Prieto, entre altres coses un reconegut comunista. Prieto, pel que es veu a la web de fundació andalusa que porta el seu nom (ell va morir l'any 1991), va dedicar-se tota la vida a fer portades de llibres i cartells, tant de publicitat comercial com de propaganda política, també antifeixista. Al meu parer el seu treball és de qualitat, però l'única contribució al disseny que es recorda ara és el seu bou d'Osborne, tan d'actualitat aquestes últimes setmanes a Mallorca.
El bou d'Osborne s'ha volgut convertir en una mena de distintiu de l'ànima d'Espanya.

Últimament se'l veu al centre de la bandera espanyola, sobretot a les banderes que el paisanatge exhibeix en els camps de futbol. Espanya ara és el bou, el bou xalest i viril, contra un horitzó d'or i sang de crepuscle. Cadascú pot identificar-se amb els símbols que més li vinguin de gust: els nazis -segons explica François Furet- van agafar l'esvàstica dels finlandesos, que al seu torn l'havien agafada dels hindús. El gran escriptor anglès Rudyard Kipling, tan amant de l'Índia, pintava l'esvàstica com a emblema personal, fins que, ja en els últims anys de la seva vida, es va adonar que els nazis se l'havien apropiada per a rubricar accions execrables.

Totes aquestes històries sempre serveixen per demostrar-nos que no hi ha res pur, res que no derivi de mescles, mestissatges, combinacions d'elements que van cristal·litzant en un present que després és elevat a símbol d'essències que tanmateix no existeixen. Els que volen fer seu el bou d'Osborne els menja una obsessió antiga, una ànsia per a mostrar-se purs que sovint, almenys a nivell dialèctic, frega l'agressivitat. El bou és l'emblema de l'Espanya dels toros, l'Espanya castellana i viril -la gran collonera!-, tràgica i catòlica, única i mística, l'Espanya que envesteix. Els que continuen somiant amb ella ara pinten el bou de negre sobre els altres colors que "l'embruten": que res espatlli la puresa del símbol!

Tota aquesta confrontació per la puresa no deixa de ser significativa: veiem que hi ha gent que no deixa que es combini el seu símbol amb una altra simbologia d'un altre caràcter, com els colorins homosexuals o les floretes. Ara que el bou d'Osborne ja no és un emblema comercial sinó un tret identitari hauria de desaparèixer de les carreteres, que fet i fet són de tots. Però serà per això mateix que mai no l'acabaran de treure.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris