cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
19°

“El toro maricón”

No crec que ningú em pugui discutir que de tots els articulistes d'aquest diari el menys agressiu -el més comprensiu- amb els polítics som jo. I és que conec una mica la seva vida, molt més abnegada del que pugui semblar a primera vista. Quants de plats d'arròs brut s'han d'empassolar sense ganes els nostres polítics en els sopars que es repeteixen ara més que mai? Quantes vegades han hagut de posar cara d'interès a les dones de les autoritats o dels cacics locals que els conten les excel·lències dels seus néts? A quants de funerals i processons han d'assistir? En quantes conspiracions i apunyalaments per l'esquena de companys de partit han de participar si volen formar part de les llistes de les properes eleccions? Tanta activitat "social" comporta una conseqüència gairebé inevitable.

És la del poc temps que disposen per poder-se dedicar a aquesta activitat solitària i una mica egoista que és l'estudi i la lectura. La generositat de dedicar la majoria del seu temps als altres i no a la pròpia il·lustració és el que els fa, ja dic, caure en conductes estrambòtiques i a fer manifestacions que provoquen la hilaritat de no poca gent. És el que ha passat, al meu parer, amb les pintades i repintades que alguns polítics, juntament amb presidents d'entitats culturals taurines, han fet sobre la pell del "toro d'Osborne" que pastura simbòlicament pels comellars d'Algaida i que en la seva opinió representa l'Espanya eterna. Una Espanya i un bou que, creuen, han de ser ben negres, ben tràgics i ben masculins. Negres i no pintats, pels provocadors de sempre, dels colors de l'arc de Sant Martí com si fossin la jaquetes que emprava el meu estimat cantant valencià el Titi, que de masculí en tenia ben poc.

La repintada en negre contra els colors tendres i primaverals és un error que -n'estic segur- no haurien comès si els esmentats pintors encorbatats i, tanmateix, una mica gamberros haguessin tengut temps de poder llegir algun llibre de zootècnica. Un llibre que els hagués explicat que el toro de lídia no és ni tan sols una raça, ni té una sola capa, i que els bous que passen per ser considerats toros de lídia no tenen cap característica morfològica comuna que els distingeixi dels altres descendents del famós Urús. Que l'únic tret que els és propi i definitori és el de servir perquè gent sense ànima es diverteixi fent-los sagnar. Una característica, l'esmentada, de caire funcional, que no és útil en absolut -ho diuen tots els experts- per definir una raça o una varietat zoològica. Aquests embetumadors de negre probablement ignoren que si els espanyols volen -volem?- parlar de races o de varietats vacunes ibèriques han -o hem- de parlar de la "berrenda", de la "cárdena", de la "salmantina", de la "retinta" però no de la del toro de lídia, i que, probablement, la unitat i la uniformitat de la raça de l'anomenat toro de lídia és tan falsa, tan construïda artificialment, com la unitat i la uniformitat de l'entitat anomenada pàtria espanyola. Si aquests abnegats per poc il·lustrats polítics i els que formen el seu entourage haguessin pogut llegir més llibres i més revistes de toros, per ventura haurien pogut conèixer, a més del que he dit anteriorment, les opinions i les idees d'alguns savis de la tauromàquia que asseguren no només que l'homosexualitat és molt freqüent en els toros que pasturen per les deveses de la Península, sinó, també, que aquests bous maricons són els que presenten -més els que reben que els que donen- una envestida més noble i més propícia per al lluïment del torero.

L'expressió que he utilitzat en el títol -"el toro maricón"- s'ha convertit -em creguin- ja en un clàssic de la literatura taurina. L'excel·lència i el bon joc que donen els toros amb aquesta sensibilitat la varen glossar entre altres Alfonso Navalón en el seu magnífic llibre Viaje a los toros del sol, i Antonio Bienvenida en una entrevista, que vaig llegir no sé on ni quan, però que record perfectament. "Si puedo elegir, escojo siempre el toro maricón", afirmava el quart fill del Papa Negro. No puc estar de pensar, aquests dies, que, amb la pintada multicolor del bou d'Algaida, els seus autors tal volta volien homenatjar el millor dels toros -el toro maricón- i que els que el tornaren a pintar de negre ignoraven -per manca de temps i per ser més afeccionats al puro i a la copa que als llibres- aquest saber, moltes vegades confirmat, sobre les qualitats dels toros gais.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Verdolaga., fa mes de 10 anys

A Forastera: Entre els homes només s'intueix qui és qui i un es pot equivocar, rares vegades, eh.
Entre elles, la "femella", a vegades té un "ramalazo" d'atracció cap a un home. La "mascle" se'n adona tot d'una i ja ve una brega. Tant o més violenta que amb els atacs de gelosía de les parelles heterosexuals.

Valoració:2menosmas
Per forastera, fa mes de 10 anys

Em sembla una mica complicat distinguir entre una parella de bous qui fa de "femella" i qui fa de "mascle",com també se'm fa complicat distinguir aquests rols tan simples i tòpics entre moltes parelles d'homosexuals. Clar que potser no sigui prou espabilada per veure'ls la "pluma"

Valoració:0menosmas
Per Verdolaga., fa mes de 10 anys

Les vaques es masturben amb fregades de coa. I un amic meu tenia un periquito molt casolà, que quan l'amollava una estona, es masturbava fregan-se el seu sexe contra el dit polze del meu amic. I allà hi deixava una goteta molt petita de semen. Vaja cosa sorprenent!
A això que diu "Forastera" sobre els bous maricons actius i els passius, li recordaré que : "Según las leyes de Roma, tan maricón és el que da como el que toma". Entesos?

Valoració:3menosmas
Per Cocou., fa mes de 10 anys

Sr. Bujosa, amb tots els respectes: Tenia entés que "capa" es diu quan es parla de cavalls, i "pelaje", de toros.
De jovenet vaig llegir "La vida de los insectos" de Fabre, i a un capítol, estudiava els escarabats maricons!

Valoració:5menosmas
Per forastera, fa mes de 10 anys

Molt interesant.Ja havia vist en documentals de natura que la homosexualitat i els jocs sexuals d'aquest caire, així com la masturbació, són més comuns del que podriem imaginar entre les distintes especies d'animals. Las meves cussetes, quan estan en celo, se monten l'una a l'altra i es fan uns cunnilingus d'aupa.A més,està l'errada d'aquests garrulos de pensar enla mida dels testicles com signe de masculinitat heterosexual, com si no haguessin homosexuals ben masculins- freddy mercuri,leathers,etc.El que si m'ha sorprés-o l'he entés malament- és que hi ha bous passius i actius.Supós que serà com en els grups. que hi ha un macho dominant que serà l'actiu i que sotmetre a la resta.

Valoració:6menosmas
Per joan, fa mes de 10 anys

ole! olé! i olé!

Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris