algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 15°
20°

Futbol i Estatut de Catalunya

Aquestes setmanes hem pogut veure com el tornado de la ràbia futbolera feia estralls als territoris peninsulars i a les províncies d'ultramar. Les coses en general estan d'una aital manera que un provocador (qualificat d'abjecte des del diari de referència dels assumptes hispànics, ço és El País) pot desencadenar violència directa als terrenys de joc i cavar un fossat social entorn de grups de potser milions de persones. Alguns dels polítics amb més visibilitat, alguns dels més influents, han aprofitat la circumstància per agitar els ànims exaltats i capitalitzar-ne la còlera.

Atenuar la visceralitat del futbolisme sí que seria missió impossible. I segurament ara més que fa cinc o sis anys. La visceralitat futbolera ens permet moure'ns en la selva brutal del sí i el no, del blanc i el negre, del bé i el mal, dels meus i els enemics. La bestialitat esdevé norma moral de compliment generalitzat. La ment abdica en favor dels instints més primaris. No pretenguis matisar, no demanis una mica de calma per donar a la raó una oportunitat d'amarar i de temperar el comportament de les persones.

Però en unes altres circumstàncies no hauria bastat un provocador (abjecte) per dur els antagonismes al paroxisme. Aquesta mena de personatges no són res si no hi ha un terreny ben afemat per un gran malestar. El paral·lelisme que s'ha establert aquests dies entre alguns procediments poc exemplars emprats pels jugadors del Madrid i les tàctiques del PP ens dóna una mica la mesura de la desmesura en què tot plegat ha anat a parar.

Cert que la institució presidida per Florentino Pérez ha acudit a la teoria de la conspiració, és a dir, a la guerra futbolística biològica. També és vera que el PP, en el seu combat a mort contra el govern de Zapatero, no té al cap ni el bé comú ni el joc net en la política, sinó tan sols els resultats. Però, si aquests paral·lelismes fossin raonablement admissibles, no els podríem dur més enllà, ja que el govern de Zapatero, arrossegat per la inèrcia de la derrota, no s'assembla per res a l'actual Barça.

En tot cas, la relació de Catalunya amb Espanya ha patit un procés de degradació des que el PP va dur l'Estatut de Catalunya al Constitucional. El resultat final d'aquest viacrucis l'expressava, potser millor que cap altra cosa, la declaració de Jordi Pujol, abandonant tota esperança d'entrar en una via d'enteniment amb Espanya. El mapa no ha registrat els moviments de profunditat que han succeït aquest temps, però si la cartografia pogués representar les distàncies espirituals, és clar que el mapa registraria un allunyament pausat -i ininterromput- de Catalunya (amb el consegüent ressentiment de les forces centrípetes).

Sense aquest marc de fons, s'haurien jugat uns quants partits de futbol, la gent hi hauria esmerçat els seus sobrants de passió, i els olis de la gran maquinària ja s'haurien assentat. I el provocador no seria cap heroi, sinó un entrenador fracassat i una mica patètic que sortiria, cap baix, per la porta de servei del Real Madrid.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 10 anys

Potser és més lamentable no que Catalunya s'allunyi d'Espanya sinó que ses Balears i València s'allunyin de Catalunya

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris