cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
17°

El mal aire

El qüestionejat i la intolerància a l'aplicació d'algun avanç, en el terreny de les malalties, per condicionaments ideològics , religiosos, econòmics i de vegades simplement per ignorància, malauradament és freqüent; i també causant de patiments i morts que potser es podien evitar.

Tots coneixem exemples del que estic dient, actuals i roents; També en trobem de menys coneguts.
La malària fou denominada com a tal a partir de l'any 1753, amb la finalitat de donar un nom específic a una malaltia que fins aleshores era coneguda com la miasma pantanosa, també com la febre tropical, el verí palúdic i altres denominacions. De totes les malalties tropicals, la malària és la més freqüent, persistent, destructiva, estesa, i la més mortífera. Aleshores tenim l'explicació de la transcendència que encara implica, com a problema de salut pública, dins extenses zones geogràfiques del món.

Tanmateix, no és de l'extensió de la malaltia, de sobre coneguda, sinó del temps que fa que la malària és una de les causes de mortalitat més freqüent, del que vull parlar.

Hipòcrates ja va estudiar aquesta malaltia a l'Àsia Menor, on era molt freqüent en el segle V aC. El pare de la Medicina va classificar les febres i calfreds característics de la malària en quotidiana, que és quan la febre és diària; terciana, quan apareix cada tres dies; i quaranta, si ho fa cada quatre dies, una terminologia que perdura.
Aquesta puntualitat dels atacs va fer escriure Al Moutanabbi, poeta àrab del segle afectat per la malària, el següent: "Espero sense cap desig l'hora de la seva arribada, com una amant ansiosa i inquieta, sempre fidel a la cita acostumada; però he de dir que la seva fidelitat esdevé un turment, perquè em fica en un terrible patiment".
La recurrència de la malària també fou descrita pel bisbe d'Ostia Pere Damià l'any 1060: "Les febres romanes són fidels al seu dret d'imprescriptibles. A qui toquen una vegada, no l'abandonen en tota la seva vida".

Però ni la intervenció d'un savi com Hipòcrates pogué evitar que Grècia s'ensorràs pels repetits assalts de la malaltia.

La contribució de la malària en la caiguda de l'Imperi Romà fou parell a la de Grècia. La Campània, el graner de Roma, va anar perdent població quan més extenses eren les àrees pantanoses, que des dels temps dels etruscs s'havien mantingut seques.

Per tant, ja des de temps remots fou patent l'estreta relació que existeix entre la proximitat de terrenys pantanosos i la malària. Evidentment es considerava que la causa de la malaltia eren els aires pestilents dels pantans, especialment per la nit, que era quan més venenós tornava.

També des de temps enrere s'utilitzen remeis ben curiosos per combatre la malària. Un mètode dels romans era que quan apareixien les febres i calfreds col·locaven davall el cap del malalt un exemplar de la Ilíada obert pel llibre quart, on es descriu la curació de Menelau de la ferida produïda durant un combat. Intrigant remei.

Durant l'Edat Mitjana els remeis, tampoc gens efectius, foren les sagnies, canvis d'aires, menjar moltes lletugues i beure aigua calenta quan tenien febre.

El primer tractament efectiu, la quinina, sembla que fou emprat per primer cop per un europeu, Francesc López Cañizares, a Loja, una ciutat peruana, durant l'any 1638. Quan la va utilitzar en el mateix tingué bon resultat. Llavors, va enviar una provisió d'escorça de quina a Lima, per a la senyora Francesca Henríquez de Ribera, esposa del virrei del Perú que també patia de malària. La curació també es va fer palesa i aquesta senyora quan va tornar a Sevilla es va emportar una gran quantitat del remei, que va vendre tot seguit va arribar. La quinina després fou coneguda com "polsim dels jesuïtes", ja que aquest orde en tenia el monopoli de la venda.
La incidència de la malària i la seva mortalitat continuaren altes, a pesar de les noves medicacions que s'utilitzaven.

No fou fins a final del segle XIX que es va confirmar que la transmissió de la malaltia es feia per uns determinats tipus de moscards, que tenen l'hàbitat en les aigües dels pantans. El camí per a l'eradicació de la malària estava obert: la profilaxi individual i col·lectiva de les picades del moscard i la destrucció de les seves àrees de reproducció.

Malauradament, encara ara la malària és un problema sanitari de primer ordre. Condicionaments socials, religiosos, culturals, de treball, de sanitat, d'higiene, econòmics i també ideològics frenen l'eradicació de la malaltia en extenses àrees geogràfiques del món.

Un exemple, l'any 1935 Gandhi en un reportatge publicat en el Times of India digué el següent: "No tenim el dret de treure la vida als moscards, mosques, polls, rates ni puces. Tenen el mateix dret a viure que nosaltres".
Evidentment, ell no és el culpable, sols es tracta d'un gra d'arena més. Però les bones intencions, tant ara com abans, poden produir danys col·laterals, com es diu ara.

Ben diferent és el que va dir Einstein. "La nostra Ciència, comparada amb la realitat, esdevé infantil i primitiva, però és el bé més preciós que tenim.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris