algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

Carants

Tot escriptor espera una resposta; bé, de fet, tot artista n'espera (fins i tot l'autor d'una instal·lació condemnada a esser desmuntada en un breu lapse de temps), malgrat que els conceptes d'escriptor i artista no tenen perquè esser sempre exactament coincidents. Es pot esser escriptor i no presumir d'artista. I aquesta afirmació, per descomptat, no va en contra del legítim orgull de tot artista. El que passa és que hi ha molts d'escriptors que el que cerquen és molt més la veritat -qualque mica de veritat- que no cap espectacular beutat.

Sí, tot escriptor espera una resposta, per molt que aquesta esperança pugui resultar objectivament ingènua o subjectivament prou qüestionada, dubtosa, insegura. Així i tot, tenint en compte les expectatives naturals de qualsevol autor -i especialment quan aquest ja és molt granat-, no deixa d'esser una mica sorprenent que una editorial pugui frenar o retenir el llançament d'un llibre durant una mesada, una vegada que l'ha tengut compost, corregit, imprès i enquadernat: en definitiva, a punt d'esser distribuït a les llibreries.

La justificació o el motiu d'una deliberada retenció semblant pot esser, sens dubte, una qüestió de política editorial. Cal pensar, en efecte, que es consideri convenient posar un cert ordre en l'aparició de les seves novetats, tot i que el més lògic seria esperar que aquest ordre anés sempre coordinat amb el corresponent a la impressió i que -per dir-ho així- no s'anticipés o avancés mai l'un a l'altre. Per descomptat, una altre consideració de política editorial -perfectament legítima, no en mancaria d'altra- seria la de donar prioritat a la comercialització d'aquells productes que tenen més demanda. És un fet que, per manca d'aquesta, podem denominar la nostra parenta pobra com a tal. N'Àngel Terrón acostuma a recordar-nos que la demanda mitjana d'un poemari no excedeix gaire dels quatre-cents exemplars. Però també és cert que Sam Abrams també acostuma a assenyalar que, des d'un punt de vista cultural, aquesta escassa demanda hauria d'esser motiu d'un major esforç promocional per part de les editorials. Perquè una editorial pot esser també una empresa cultural. De fet, aquest és el cas de totes les editorials en llengua catalana dignes d'aquest nom, car no tenen ni poden tenir l'obtenció d'un benefici econòmic com a única finalitat.

Tornant al cas concret que em sent obligat a comentar (perquè els temes d'un articulista vénen dictats en bona part per les circumstàncies concretes amb què s'enfronta, les quals, naturalment, no poden limitar-se mai a les seves lectures), no deixa de resultar irònic que uns carants, en definitiva uns torrents o barrancs d'alta muntanya (l'Alta Ribagorça i el Pallars Jussà en són plens) puguin haver estat objecte d'una retenció dels seus cabals d'aigua, per escambuixats i eixelebrats que aquests cabals siguin i per impossible que sigui la construcció de preses i rescloses -ni que siguin temporals- en escarpats terrenys semblants.

És clar que la feta comentada aviat no serà més que una mera anècdota. Tanmateix, podem haver contribuït una mica a difondre un topònim que encara no està enregistrat pel DIEC, però sí per l'Alcover-Moll, que servidor va conèixer en els dos volums d'Estudis de Toponímia Catalana de Joan Coromines.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris