algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
23°

L'amor al futbol

No crec que el futbol realment agradi a ningú. Jo he jugat durant molt de temps a escacs i, com a bon aficionat, m'agrada analitzar i seguir les partides, sobretot el joc dels millors: quan jo començava hi havia el gran Kasparov -ara ens sorprèn com a dissident a la Rússia de Putin-, després Kramnik, i ara l'indi Anand, però una bona partida és una bona partida, jugui qui la jugui: uns aficionats en un cafè, dos mestres locals o Napoleó contra algun dels seus generals. ¿Quan aficionats al futbol, però, segueixen el joc d'altres equips que no siguin el seu? Si els agradés el futbol ho farien: fins i tot mirarien partits de futbol infantil. Però el futbol no importa gaire: importa que l'equip propi guanyi, s'emporti la copa de torn, i millor si la pren de les mans d'algun rival històric. I quan dic 'l'equip propi' ho dic en un sentit íntim: l'equip de l'aficionat és una mena d'extensió del propi cos, una pròtesi, l'aficionat juga quan el seu equip juga. Així, l'aficionat diu: 'els guanyarem', o 'nosaltres jugarem a l'ofensiva i ells es tancaran dins l'àrea'; usa un plural -el 'nosaltres'- que el fa sentir sublim i poderós, sobretot quan aquest 'nosaltres' es gasta milions d'euros en el fitxatge d'algun astre piloter.

És per això que el joc sembla més aviat una excusa per sublimar les ànsies de preponderància, d'imposició, la voluntat de poder, la glòria basada en una identitat que es reforça amb el triomf, costi el que costi, fins i tot embrutant o traint les normes del joc que es diu que s'idolatra. Si agradés realment el futbol es parlaria més del gol de Messi durant l'anada de l'eliminatòria europea contra el Madrid que no de l'horrorosa falta de Pepe, que li va costar l'expulsió. L'únic que importa és guanyar, peti qui peti. L'únic que importa és imposar-se i esborrar l'altre, i si això no s'aconsegueix amb les regles del joc, doncs aquestes són adulterades, dins i fora del terreny de joc. ¿Quin sentit té que els aficionats al Madrid, a la sortida del Bernabéu, diguin a les càmeres de TV3 'que es morin, tot aquests catalans!'? No estem parlant de futbol, doncs, sinó de força i de desig, cosa que ens fa entrar en el terreny de la política.

La propaganda, la manipulació de la realitat per a imposar la pròpia idea -el propi triomf- ja no és un atribut de la política, sinó de l'esport entès així com l'entenen gairebé tots els aficionats i els (mals) periodistes que els donen peixet. Entrem en el domini de la mentida: la ment es tanca davant de la realitat i la retalla, n'exclou els elements que no s'adapten a la idea que hom té de les coses, la ideologia -sigui en forma política o en forma de samarreta blanca o virolada- s'imposa sobre l'escuma mòbil i complexa de les coses. Regna la fal·làcia, el joc brut i la impostura. Talment hi ha gent que vol creure que el castellà és perseguit a les Illes o a Catalunya, hi ha gent que creu que al Barça els àrbitres li regalen els triomfs. I ai dels que es fan les víctimes: amb llàgrimes als ulls preparen ofensives colèriques.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 10 anys

Això, però, no és exclusiu des futbol, un esport molt vistós i fàcil d'entendre que per aquest motiu ha tengut tant d'èxit a tot el món (curiosament, no as Estats Units, per què?). Personalment m'agrada es futbol i segons s'època m'agrada més o manco i no puc evitar de fer una lectura política des resultats, hàbit extensible a altres disciplines. També m'agraden es escacs, molt per cert, i he de dir que aquestos tampoc se salven des transfons polític: o no es recorda aquella final des títol del món, celebrada a Filipines, no record quin any, en què s'enfrontaven n'Anatoli Karpov, representant de s'ortodòxia soviètica, i en Victor Korchnoi, representant de sa dissidència? En aquella ocasió s'enfrontament polític es reflectí a bastament damunt es tauler, vull dir a ses tensions entre un i altre contrincant

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris