nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 11°
12°

Un egoista (1688)

"Gnathon només mirava per ell, i la resta de la humanitat no existia. No content d'ocupar una plaça a taula, es posava prou ample per omplir-ne dues més; oblidava que els aliments no eren només per a ell, sinó també per a la resta del personal; es sentia l'amo del plat, es convertia en propietari de cada servei -les menjades comprenien tres serveis: el de les viandes, el dels entremesos i el de les postres- i no aprovava cap aliment que no hagués tastat abans que ningú. Li haguera agradat poder-los assaborir tots alhora. Només es volia servir amb les pròpies mans.

Tocava el menjar, el removia, el desmembrava i l'esqueixava, de tal manera que únicament es servia ell les bones tallades i els convidats, les restes. No els estalviava cap d'aquestes desagradables manques d'higiene, capaces de frenar la fam més encesa; els sucs i les salses li degotaven per la barra i la barba; si es servia un guisat, tanta era la seva pressa de posar-lo en son plat que deixava un rastre d'aquell sobre les estovalles; menjava parlant amb veu molt alta, fent soroll, i movent la mirada arreu mentre mastegava; per a ell la taula no era més que una menjadora de bestiar: s'hi escurava les dents i seguia menjant. Es sabia instal·lar com si fos l'amo en qualsevol indret on es trobàs, i es sentia tan deshinibit a una església o un teatre com si fos dins la seva cambra. En pujar a un carruatge volia sempre el seient del fons, tot dient que a qualsevol altre punt del vehicle corria el risc de desmaiar-se. Si feia el viatge amb altres persones, havien de ser per a ell la millor cambra i el millor llit dels hostals del camí...".

És l'anàlisi d'un egoista feta per Jean de la Bruyère (1645-1696) a la seva famosa obra Les Caractères, XI (De l'Homme), on a través d'una galeria de retrats ens mostra les gents de la seva època, amb llurs manies, llurs mancances i llurs vicis. Dins aquest retaule, res de pitjor que l'egoista, incapaç de conviure amb els altres, només atent a la pròpia satisfacció. Amb reflexions vives i penetrants, eloqüents, morals o espirituals, La Bruyère lamenta l'antisociabilitat de molta gent, només ocupada en els seus quefers, sense cap inquietud solidària. La saviesa pagesa de la nostra terra té una dita que ho resumeix tot plegat. És la que diu: "Qui tot sol s'ho menja, tot sol s'ofega.". Dubt que l'escriptor francès del segle XVII la conegués, aquesta màxima, però és segur que en aquest capítol li hauria resultat com anell al dit. S'ha de dir que Jean de La Bruyère, parisenc, de família burgesa, fou nomenat el 1684 preceptor de Louis de Bourbon, nét del Grand Condé i les seves experiències dins la cort li varen permetre de recollir una valuosa documentació, sobre els costums socials de la seva època, que després es convertiria en l'eix fonamental dels seus escrits literaris. Les seves màximes, les sàtires, les crítiques de gran vivor... Tot el conjunt constitueix un aplec de textos que resulten definitius per tal d'entendre aquells moments.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris