muy nuboso
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
17°

La Montserrat Roig que estimava Menorca

M'ha apujat una alegria literària humaníssima, de gran nivell, en saber que aquesta setmana la cultura catalana voldrà commemorar el vintè aniversari de la mort de Montserrat Roig, l'escriptora acurada, lluitadora, lírica, feminista; l'autora combativa, catalanista, faedora d'un discurs contra el poder polític maldestre i formuladora d'interrogants sense resposta sobre els mals que afligeixen l'existència de l'espècie. Serà recordada en el marc del programa d'actes que compon el lliurament dels Premis Serra d'Or de 2010.

Per mi, l'escriptora barcelonina és perfectament representativa d'un fet vívid que ha afectat la història de la literatura del segle XX, per tal com aquesta expressió artística s'ha confegit abraçada al periodisme. I a l'inrevés: per com el periodisme s'haurà vist amarat per la literatura fins al punt d'haver engendrat el periodisme narratiu amb noms memorables: Truman Capote, Monsiváis, Tom Wolf, Kapuscinski, Dos Passos, Leila Guerriero, Hemingway, Josep Pla, Quim Monzó, Manuel Vicent o García Mázquez. El periodisme -heus aquí la lliçó del segle-, si flaqueja d'afany creatiu i si demanca de fibra moral, cau en lletra morta cadavèrica -quan no, estúpida i adotzenada. Si darrere d'un titular i d'un text per al periodisme no s'hi enterra un bri d'aleteig poètic, alguna frase aquilotada ben feta, construïda amb el substantiu precís i l'adjectiu íntim, hom no curarà prou dels afers que s'emparen sota els ulls del cronista. Dit ras i curt: si el periodisme no es fa literari, ni perviurà ni serà periodístic.

Idò, havent-lo entès així mateix tantes bones plomes de la generació dels anys seixanta és com hem tingut la fortuna d'una escriptora periodista i, ensems, una periodista literària: Montserrat Roig.

Víctima prematura del mal del cranc, ens deixà el 10 de novembre de 1991, pocs mesos després d'haver complit 45. Quan li diagnosticaren la malaltia, col·laborava a l'Avui amb una columna enèrgica. De l'hospital estant, Josep Maria Castellet li féu una selecció de textos, els reuní i prologà amb el títol Un pensament de sal, un pessic de pebre. Els articles formaren, en l'aplec editorial resultant, una mena de dietari obert dels anys 1990 i 1991. Mai, però, l'autora no arribà a veure'l imprès. Era dilluns, la lluna havia girat a creixent mentre Montserrat aclocava els ulls cap a la fosca endins. Ens féu hereus, però, dels raigs de llum continguts en els gairebé dos-cents cinquanta articles clafits de vida -vull dir poètics, d'aleteig i de protestes pel que és bàrbar en el món que li tocava de viure.

Montserrat estimava Menorca explícitament. La complaïen el paisatge adust i les remors esponjoses de catalanitat. Admirava Borja Moll i Pere Melis. Ens ho tenia prou demostrat a propòsit de les estades d'estiu a ran de mar. S'havia fet clienta de la pensió "La Palma", de Fornells, aquí on tots els vents troben la porta esbatanada per entrar-nos-els a bufaruts fins a les alcoves recòndites. En general, s'estimà les dues Pitiüses i Mallorca entera, no cal dir-ho; però el lleure d'agost preferia de tenir-lo a la meva balear. Com que he estat -i encara som- un estiuejant de Fornells de tota la vida, record molt bé la facècia de Montserrat: els seus ulls de lluentor lúcida, l'abundància de cabells, el gest a vegades solar, a vegades escrutador o melangiós. Un llibre o altre anant i venint de la bossa, o el nervi automàtic d'apressar alguna anotació en un tros de paper mentre feia un refresc asseguda a la terrassa de la pensió, en el bell mig de la plaça coral de Fornells, la delataven de seguida. Era una narradora periodística que prenia apunts del natural. "Recordo una vegada -ha quedat escrit en el dietari obert- que era a Fornells, a Menorca. Bufava el vent de llevant i jo llegia, precisament, un llibre sobre la supervivència de les espècies animals. Al meu costat clapava un anglesa borratxa i, damunt el seu cos ple de clapes roges, s'amuntegaven les fulles del meu llibre [...]". O aquesta altra al·lusió d'aires menorquins: "Els mariners conserven la fe i, més encara, les seves dones. Ho he vist amb els illencs: a Menorca, els teus desapareixien un dia rúfol de tramuntana". I encara aquesta tercera citació: "Vaig observar, també en aquell matí glaçat de desembre, que en Moll tenia això que en diem bonhomia". Montserrat, també. ¿Quan l'illa prendrà atxes per reconèixer-li-ho?

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 10 anys

Era diumenge, 10 de novembre del 1991 com recorda s'autor de s'article, i no dilluns que na Montserrat Roig aclucà es ulls cap a la fosca endins. Fins ara no he pogut trobar es seu dietari "Un pensament de sal, un pessic de pebre", en què s'autora barcelonina, segons he llegit, no fa sa més mínima menció an es cranc que la matà i que s'interrompé pràcticament amb sa seua mort, dues dades molt remarcables (no es feia llàstima d'ella mateixa i fou abnegada, compromesa i lluitadora fins a s'agonia).

Per cert, Joan Capó, es programa es deia "Personatges"

Valoració:-1menosmas
Per Joan Capó, fa mes de 10 anys

M'ha agradat molt, sobretot la frase de la porta esbatanada.
La record l'any 1977 al programa d'entrevistes, del qual no record el nom, al canal català de TVE, els horabaixes.
Descansi en pau.

Valoració:8menosmas
Per jaume, fa mes de 10 anys

La lliçò d'avui a càrrec del president dels tècnics en protocol i communicació de les Illes Balears ens vé donada dins de la reflexió feta en torn de l'escriptora Montserrat Roig. Jo propòs fixar aquesta idea que ell diu "ras i curt: si el periodisme no es fa literari, ni perdurarà ni serà periodístic." Idò, que no és guapo això que diu el mestre de ceremonial de Ciutadella de Menorca?

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris