algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

El pancaritat (1805)

"El poble, extremadament afeccionat a aquesta innocent diversió, a la qual dóna el nom de pancaritat, ve a omplir aquests pujols i es distribueix en diferents grups. Es tracta de famílies nombroses que, amb els seus parents i amics, xerrant, corrent, rient i cridant, passen alegrement el capvespre i de vegades tot el dia.

I com la joventut fa sempre el primer paper en aquests senzills desfogaments, allà és on se'ls veu bullir i escampar-se per tota l'espessor, omplint-la de moviment i gojosa gatzara per a després marxar i abandonar l'indret a la seva ordinària i trista solitud.
Quantes vegades he gaudit jo de tan agradable espectacle, mirant-lo complagut des de la meva alta talaia! Però aquests innocents i fàcils plaers, tan ardentment desitjats com senzillament gaudits per tot un poble content i treballador, els foren finalment robats, i desaparegueren amb els arbres, per l'ombra dels quals eren cercats...".

Es lamenta aquí Gaspar Melchor de Jovellanos d'una monstruosa tala de pins en el bosc de Bellver, unes arbredes que trigarien tota una generació a tornar a créixer; gràcies, això, al generós clima de la Mediterrània, repoblador de flora malgrat la irreflexiva destrucció que aplica l'home sobre la natura.

Es refereix també Jovellanos al costum del pancaritat, la festa que a Bellver se celebra el Diumenge de l'Àngel però, pels altres municipis illencs, al llarg de la setmana que segueix el Diumenge de Pasqua. Però què és això dels pancaritats? La llegenda ens diu que els pobres de ciutat, passada la festa gran de la Pasqua, anaven per les cases per a demanar com a almoina les panades i pastes que havien sobrat. Amb aquest menjar-la panada no dura gaire més d'una setmana sense fer-se malbé- cercaven, en grup, un lloc on menjar-les amb pau i alegria. Aquest lloc solia ser les voreres de la Riera, especialment la part occidental de la ciutat. Diu també aquesta poc fiable versió que amb el temps aquelles baixes varen retrocedir d'escenari, fins a trobar-se als pinars de Bellver. I s'afegeix encara que el poble no captaire, admirat de com es divertien els pobres, els volgué imitar en tal celebració. El sentit comú ens diu que això és pràcticament impossible. Mai la gent amb més o menys poder econòmic imitaria els més dissortats. Per això Jovellanos ja sospita que aquesta paraula, "pancaritat", es refereix a la paraula llatina "charistia", que a l'antiga Roma era una convidada solemne en la qual s'ajuntaven en un menjar campestre només els parents.

I afegeix que d'aquest tema en parlen i l'expliquen autors com Valeri Màxim i Ovidi. De tot plegat resulta que el costum del pancaritat s'hauria mantingut després de la cristianització de l'imperi romà, travessant la llarga època de l'alta i baixa edat mitjanes, revitalitzat durant el Renaixement i arribat als nostres dies. Tanmateix, és un tema que demana un estudi en profunditat. Al cap i a la fi, un "pícnic" local.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris