cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
22°

Una nit de Sant Joan

La Serra, al contrari del que pot suggerir el nom, no és més que una petita sinuositat en el terreny d'uns vint metres d'altària. Coberta d'un atapeït bosc de frondoses alzines, i vista des d'una perspectiva suficient, un hi pot contemplar el batec suau i silenciós d'una mar de fulles de doble color que birbillegen als raigs del sol del capvespre. També hi ha una comalada amb tanques de cultiu rodejades de parets de pedra. No hi ha ni un sol carrerany que les travessi. Com si fos una gran caixa de linotípia. S'hi arriba per un camí que transcorre flanquejat d'altes parets, també de pedra. Llarg, estret, sense revolts, des del mateix moment que un s'hi endinsa sent la foscor del bosc que hi ha al fons. Molt abans d'arribar a l'arbreda, s'escolta el silenci tallat per algun subtil gemec. Sec com l'esclafit d'un aucell o sinuós com el moviment de la serpent. Les pedres són impregnades d'un fong multicolor, d'un cromatisme divers i ric, que va des del gris i el negre fins a l'ocre i el taronja. També hi creix un verdet que amb les primeres calors de l'any es comença a assecar i torna d'un color groc malaltís. La tia Agnès diu que els esperits habiten a la Serra.

Quan el camí guaita a la comalada, l'aire continua essent fresc i dens. Un pensa que el calfred, que l'ha acompanyat durant tot el trajecte, passarà. Però no, s'adona que està atrapat per una estranya sensació de la qual no pot escapar. Sent com la pell que cobreix el cos torna prima i transparent, com si l'estiressin des d'un punt incògnit. Els porus s'obren i una transpiració induïda et fa sentir un fred mòrbid, mentre la pell, suaument humida, ja no et protegeix. Algú mira dins teu a través d'ella.

A la casa on viu la tia Agnès, unes petites finestres, com espitlleres d'un castell, travessen el gruixut mur, també de pedra. Està protegida, cada una d'elles, per una enorme teranyina teixida per aranyes bones. Aranyes bones perquè, segons la tia Aranya, que és així com els nens anomenen la tia, la protegeixen dels esperits exteriors. Si cap dels esperits s'atrevís a entrar, la vibració de l'espiral de fina seda, que han creat les seves aliades, l'avisaria de la invasió. Els nins es fan una idea de la perversitat extrema dels esperits malignes només contemplant la tela de seda, plena de mosques dissecades, arnes consumides o qualsevol altra resta d'insecte que hi ha quedat atrapat, que haurà de travessar el tal esperit per entrar a la llar de la tia Aranya.

El pare, acompanyat del seu fill, cada solstici, d'estiu i d'hivern, visiten, amb puntualitat britànica, la tia. Un ritu no revelat i sempre incomprès. Per què un home de formació científica i agnòstica, acompanyat del seu fill, els dies de sol sistere visita l'estranya dona, és una qüestió que mai no tindrà resposta. Cada any la mateixa escena: els dos adults, la tia i el pare, assentats a una cadira de bova, a la clastra, davant la casa, a l'ombra del verd del pàmpol del cep, baix de l'emparrat, xiuxiuegen una conversa sense temps, antípoda de la desavinença, plena de complicitat, i de complaença. L'estranya dona el mira a ell, el pare. Té la mirada dolça com la llet d'ametlla i profunda com un passadís d'Alexandria. Les colrades mans, de pell cansada i dits corbats com una mitja lluna, transmeten destresa i pau. Els nens juguen a una era on romanen, quiets, uns carretons de batre. El gest de les mans, aquell gest atàvic, de genètica familiar, dirigeix el ritme de conversa. Un concert a quatre mans, quasi un nocturn, baix del parral de la casa de la Serra. El menut, des de l'era, mira. La tia Aranya, fora de la casa, sota el parral, sembla una altra. El fill odia entrar a la casa. La tia li regala caramels d'anís, encara que ell nota la indiferència. La distància entre ells és tan gran que mai podrà asseure's baix del parral a conversar amb ella, com fa el pare. Ella ho sap i amb els caramels d'anís el menut ho percep.

A l'horabaixa, baix de la casa gran de la Serra, uns quants homes apilonen llenya en tres fogueres que cremaran quan la fosca de la nit faci acte de presència. Un cop tot està enllestit, el corn sona a la crida del crepuscle i la gent, com si de petits personatges d'una pintura del Bosco es tractés, apareix des de tots els indrets possibles. La majoria arriba caminant, altres en bicicleta i uns quants en cotxe. Una mescla de condicions i de classes. La mestra, de l'escola rural que hi ha a la rodalia, és l'única que no parla la mateixa llengua materna que els altres. El foc s'encén, la gent menja i beu i la festa s'anima mentre una orquestrina, des d'un petit cadafal, amenitza el ball. L'alegria es desborda i s'expandeix entre cabrioles, en una nit farcida d'ànimes concupiscents que circulen per l'espai desfet. L'alegria traspassa, sense ferir la seda, les teranyines dels finestrons de la casa. La tia, quieta al balancí, al centre de la cambra, il·luminada per un raig d'una lluna que li engalana els eterns solcs de la seva intemporal cara, rumia ensopida, més enllà de la negror de la pupil·la, el triomf de la voluptat, i del mestall bioquímic, enfront de l'ànsia. Aquesta nit, a la tia, els esperits de color púrpura no la turmentaran.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris