algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

Les xineses i els meus alumnes

En alguns aspectes de la vida em consider un afortunat. Ja sé que si us n'explicàs els motius, a molts els faria riure i qui sap si algú em miraria amb fútil displicència, talment com ho feia amb l'eruga el voltor engabiat a Miramar, que Miquel dels S. Oliver va saber immortalitzar en un poema de tall baudelerià. Però m'és igual, som d'arrels pageses, d'orgulloses arrels pageses, i els qui hem après a viure d'allò que fruita, vençudes les inclemències meteorològiques, sabem que poc ens basta.

Una de les coses en què em sent afortunat és poder viure d'allò que més m'agrada, de fer classe, d'ensenyar els joves. Ja sé que avui en dia dir això és nedar contra corrent, que és més fàcil dir que de cada dia els alumnes són pitjors, que no hi ha respecte... Si Maragall -aprofitem per honorar-lo, ara que fa 100 anys del seu traspàs- va escriure, referint-se a l'atemptat del Liceu de 1893, allò de "i cal anar a les festes / amb pit ben esforçat, com a la guerra", segurament alguns docents ho subscriuríem, si més no en els dies nefastos, i canviaríem festes per aules.

Però així i tot he de dir que, com un Sísif que puja la roca muntanya amunt, sempre trobes un grup, cada curs, que et redimeix de tots els mals, que els dius un dia i un altre que jo, professor, hauria de pagar per tenir-los. Enguany no n'ha estat l'excepció. I ara pens, amb una mica de recança, que la setmana vinent no els podré explicar la lliçó, no em podré alimentar dels seus somriures, de les nostres complicitats.

I és que dins els meus principis pedagògics, ui quina paraulota, esburbats, hi ha aquell que sempre han de partir de la realitat que coneixen, de la realitat exterior que poden copsar, que els és propera, fins i tot d'aquella que els interessa més o els motiva més, per poder estructurar el seu coneixement, per poder fer ciència. És cert que a vegades només es queden en l'anècdota... però, ben mirat, ja és qualque cosa: val més això que res. Així, per explicar-los fons i forma en la poesia, a primer de Batxiller, els ho explic com si anassin de marxa a lligar. Això fa que allò que canònicament se'n diu la programació d'aula es vegi alterada, perquè la realitat és canviant i sempre hi ha alguna cosa, alguna notícia que ens pot servir per il·lustrar alguna cosa del temari, del currículum, ja sigui el que s'està veient o el que s'ha vist ja.

Per això em sap greu la setmana vinent no tenir-los, perquè els explicaria una notícia que vaig sentir a TV3, dijous, mentre intentava fer horeta. Varen dir que a la Xina hi havia un ideal de bellesa femenina que consistia en el fet que les dones havien de tenir els peus petits: el cànon ideal eren 7 centímetres. Per assolir-lo, els havien de mutilar els peus. I la cosa consistia a trencar-los alguns ossos i dits i portar-los embenats ben estrets, perquè no cresquessin. Aquesta pràctica va ser abolida vers 1912, però encara hi ha testimonis vius de gent que n'ha patit les conseqüències, car la gent de les zones rurals ho va seguir practicant clandestinament durant més temps. Aquesta moda va néixer a les classes altes, que no havien de fer gran esforç físic, però les classes populars, tot i que se n'incrementava el dolor, ho varen acceptar. Aquests exemples em van molt bé per aplicar-los a la classe de llengua i, fins i tot, de literatura. Vull que els alumnes vegin que hi ha models que són universals.

Un d'aquests models és la funció referencial que fan les classes dirigents, les classes altes. La immensa majoria de la gent sol agafar aquests icones i vol implantar-les a la seva vida: bé sigui practicant un esport determinat -pàdel, golf-, bé comprant-se un determinat cotxe o imitant formes d'oci. Això passa, i ha passat històricament, també amb els models lingüístics, tant a l'hora d'imposar models "de bon parlar" com a l'hora de posar de moda modes més "nefastes", com ara l'ús d'una llengua aliena al territori. Se'n poden explicar moltes coses, a partir d'una anècdota, però aquest curs no serà possible. Alguns potser ho llegiran; si més no, en restar escrita, tal vegada no se m'oblidi i la pugui fer servir, juntament amb altres que tenc dins el rebost, per al curs vinent.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per toni, fa mes de 10 anys
m'ha agradat molt Rafel. Això és brutal: " Així, per explicar-los fons i forma en la poesia, a primer de Batxiller, els ho explic com si anassin de marxa a lligar" jajaja
Valoració:8menosmas
Per Anònim, fa mes de 10 anys
Pot ser la setmana que ve no ens tornaràs a fer classe, però de ganes segur que no ens fan falta a cap de nosaltres.

Gràcies per un any com aquest Rafel.
Valoració:8menosmas
Per A.L.M., fa mes de 10 anys
Tant de bo que es posàs de moda el bon/ben parlar! I no em referesc precisament a evitar l'ús de paraulotes malsonants (que a mi, particularment, no em fan cap falta, però sembla que alguns no en poden prescindir) sinó al bon de la llengua: rebuig de barbarismes, frases gramaticalment correctes, riquesa lèxica. I és que les modes, com en el cas de les pobres xinetes d'altre temps, tenen una força imparable, i si es posàs de moda parlar bé la nostra llengua, no hi hauria res que n'aturàs el progrés, que seria també el progrés del nostre poble, perquè, com s'ha dit tantes vegades, la llengua és l'ànima del poble. Però, lamentablement, sembla que això, amb un poble peresós i pardal, i de mentalitat servil com el nostre (uep! no tots els mallorquins som així!), és somniar truites. Què hi farem!
Valoració:7menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris