algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
18°

Com l'Uruguai

Tot i que en Pep Verger cada vegada dissimula menys la seva balearicofòbia, vaig acceptar la convidada que em féu per manifestar per escrit quina era, de les seleccions que actualment competeixen a Sud-àfrica en el campionat del món de futbol, la que m'agradaria que guanyàs. A l'article, que vaig publicà dimarts passat, vaig manifestar que la meva selecció no era -cal explicar-ho?- la que entrena Vicente del Bosque, sinó la que representava la República Oriental de l'Uruguai.

Vaig intentar argumentar en l'esmentat article quines eren les raons que m'induïen a prendre la decisió d'empènyer moralment, per damunt de tots, els "charrúas". Una d'aquestes raons era la gratitud que sentia per l'hospitalitat que em donaren alguns components de la meva família que viuen allà i que em permeté, fa no gaires mesos, enamorar-me del país que és una mena de paradís per a tots els animals herbívors i, entre ells, naturalment, els meus admirats i estimats cavalls. Una altra era la meva gratitud als creadors de caire pictòric i literari uruguaians: Torres García, Gurvich, Blanes Viale, Alceu Riverio, Onetti, Benedetti, Galeano.

En citava encara una tercera, de raó: el saber futbolístic d'aquell petit país, amb menys de cinc milions d'habitants, que els ha permès el miracle de proclamar-se campions del món de futbol dues vegades. Tots els motius expressats fins ara eren motius o causes lligades als sentiments i, en conseqüència, al passat, als records. N'hi ha alguna, tanmateix, més lligada a la raó, al futur, als projectes, als somnis. És la que vull explicar avui. I és que, per molt que faci, no puc deixar de pensar en el que podríem ser si aquest món i, especialment, el que ens és més proper estigués organitzat de manera més racional.

Vull dir si les nacions i les seves corresponents fronteres no estiguessin delimitades per estantissos interessos de dinasties i de classes cortesanes i dominants, sinó en funció de conservar -en el fons no som més que un conservador- el patrimoni natural i cultural que ens varen llegar els nostres avantpassats. He pensat més d'una vegada en la vitrina de trofeus esportius que tendria aquesta petita nació -no més de 10 milions de ciutadans- per la qual sospiram la majoria -n'estic ben segur- dels lectors d'aquest diari.

Voleu que ho repassem encara que sigui molt per damunt? Campionats del món? Sumau els que ens han ofert Guillem Timoner, Helena Gómez, Jorge Lorenzo, Àlex Crivillé, Aspar, Ricardo Tormo, Sito Pons... Grans "slams" de tenis? Recordau els d'en Felet Nadal, Arantxa Sánchez Vicario, Àlex Corretja, Sergi Bruguera, J. Carles Ferrero, Albert Costas. No vull parlar d'esports més minoritaris com el trinquet, el tir de fona o la pesca submarina, en què podríem citar un bon grapat d'esportistes que han estat campions del món de manera oficiosa. I pel que fa als esports col·lectius, quants de campionats del món hauria aconseguit la nostra selecció d'hoquei sobre herba o sobre patins? Hi ha nits en què no em ve la son i aleshores pens en el que podria ser el nostre quintet de bàsquet. Us ho imaginau? Els dos germans Gasol, Rudy Fernández, Ricky Rubio i "la bomba" Navarro.

Solament els americans tendrien alguna possibilitat de guanyar-nos. No vull fer-me pesat, però podeu pensar en el que farien jugadors com Puyol, Piqué, Marchena, Navarro, Fábregas, Albiol, Busquests... amb la camiseta adient amb la seva "pàtria" natural, aquella no construïda per defensar els interessos de la monarquia, els militars i les classes ocioses, sinó -hi insistesc- per servar la cultura, la llengua, la salut, l'honor i les idees que hem heretat dels nostres pares?

Sí, si fóssim el que ens tocaria ser, podríem ser en molts d'esports el que ha estat i és actualment l'Uruguai en el futbol: un fenomen extraordinari, gairebé increïble, un orgull. Si fóssim aquest país somiat, el país que ens mereixem, i dividíssim el nombre de campions mundials, guanyadors de grans "slams" o probables medalles olímpiques per equips que tendríem pel nombre d'habitants, el nostre índex seria probablement el més alt del món. Seríem en l'esport en general, oh quina felicitat!, el que és l'Uruguai en el futbol: una república petita, però capdavantera. I plena de dignitat.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Jo pecador, fa mes de 10 anys
Sembla mentida, Dr. Bujosa, que al món pugui haver-hi estats amb un nombre d'habitants inferior a quaranta milions de persones, que és un nombre apropiat per a ésser "una grande y libre". I evidències històriques i geogràfiques ens mostren no tan sols que això és possible sinó que els estats que no arriben a la meitat, ni a una quarnta part, ni a una dècima part del nombre ideal, poden existir i existeixen. Però, parlar d'això a Espanya, i molt més a una de les seves colònies, com aquesta en la que vivim, és un pecatot, sinó mortal, com a mínim d'UCI. Sort que el nombre de pecadors no és excessivament gros, perquè si ho fos ens sotmetrien a tots a una altra quarantena (d'anys) d'aquells més rigoroses. Per un bé dels espanyols, que és clar que s'ho mereixen.
Valoració:7menosmas
Per VVV, fa mes de 10 anys
Somiar és gratis. I de n'Iniesta què en feim, company?
Valoració:2menosmas
Per Serafi Lliteres Maçanet, fa mes de 10 anys
Bon article, però pareix mentida sent tan cavallista que no haguis anomenat en Joan "boveret". Aquesta l'he apuntada i li diré als teus companys de tribuna ;D .
Valoració:5menosmas
Per fa calor, fa mes de 10 anys
Sí que ens sortirem... L'unic que demanam és un poc de respecte des de dins pels que defora han estat reconoguts.
Valoració:3menosmas
Per Quinestiuqueensespera!, fa mes de 10 anys
La gran diferència entre els charruas i els catalans és que molts d'aquests últims prefereixen abans ser espanyols. Basta veure en Felet Nadal i les seves jaimitades que fa amb la bandera espanyola, la reina d'Espanya, els prínceps d'Astúries, la llengua que parla quan fa els agraïments, etc., etc., etc. I dels futbolistes catalans què en direm. El seu oncle Miquel Àngel i la majoria de catalans que juguen amb La Roja s'han venut a l'enemic. No sé si ens en sortirem, Xesc, amb aquesta tropa.
Valoració:8menosmas
Per Volare, oh oh, fa mes de 10 anys
Tal como dió comienzo, parece que la garrafa circulase en las porterías con independencia de los cancerberos. Ayer le pasó, bendito sea Dios, al portero chileno y en vez de volar cantó.
Y ya se sabe, cuando uno es feliz volando, transpasa la felicidad a su entorno . Hoy el entorno de la selección española es feliz.

http://www.goear.com/listen/9e50af4/volare-domenico-modugno
Valoració:8menosmas
Per Daniel, fa mes de 10 anys
Gracias...soy uruguayo.
Valoració:15menosmas
Per Berni, fa mes de 10 anys
No me extraña en absoluto pero sí que se ha ido lejos a depositar su "cariño" por el esférico.
Habría que preguntarle a muchos de los que usted cita, si están de acuerdo con alguno de sus entrecomillados.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris