algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 15°
20°

Europa i Estats Units, quina parella

Els Estats Units són un exèrcit, i Europa un banc, i que ningú no pensi que això és un comentari sobre el Mundial de futbol. Aquesta és, simplificant, la situació després d'algunes dècades de construcció europea i d'enfrontament i competència (i també col·laboració) entre els dos grans colossos del món, una època que està acabant perquè ambdues estan deixant de ser superpotències.

És clar que els nord-americans també tenen bancs i els europeus també tenim exèrcits, però les claus de volta del poder que s'han confirmat efectives els darrers segles al món han estat bàsicament les armes i els diners, i els dos productes van a la baixa. Les coses han canviat molt, en els darrers temps: les armes ja no serveixen, perquè han sorgit enemics que fan una mena de guerra invisible, intermitent, amb publicitat i sense mostrar la cara, i els diners resulta que s'han volatilitzat, ningú no sap exactament a on, davant la sorpresa dels economistes.

El més dolorós de tot és que han estat senyals indirectes els que han anunciat la nova situació. Els nord-americans van elegir un president que els europeïtza (i això és vist per molts nord-americans com un càstig, de la mateixa manera que hom deia que Bush fill tenia la intel·ligència del texà mitjà), i els europeus van, anam, a remolc d'una situació que no hem dissenyat a casa nostra. Els nord-americans veuen en Europa el passat, una gran fira d'antiguitats comandada per polítics que tenen, ja fa algunes generacions, la talla d'Albert de Mònaco i que no han produït gent de pes, políticament parlant, des de Churchill.

I crec que també pensen que el millor que ens podria passar, als europeus, és passar una temporada sota el comandament d'algun general nord-americà, per exemple d'aquest bocamoll McChrystal que s'ha quedat sense feina. I els europeus veiem que els compatriotes de Bush viuen una militarització permanent, que fa de l'intervencionisme un exercici d'afirmació i que, freudianament, enyoren aquells temps de competició neta, en el sentit de clara i quantificable i a cara descoberta, amb la Unió Soviètica.

Però ara han de lluitar militarment amb un enemic amagat i burleta, els terroristes islàmics i gents similars, una gent que envia vídeos fotent-se del poder de l'imperi i amenaça de donar la pallissa eternament, en pla premedieval, i econòmicament contra els esmunyedissos xinesos, que tenen una moneda de fira que sacseja l'economia mundial i una regulació de la competència que tanca el seu mercat a qualsevol intent d'introduir-s'hi.

Algú s'haurà de plantejar que la pròxima gran passa, no cosmètica sinó efectiva, en la construcció europea passa per la integració en els Estats Units, i viceversa. N'hi ha prou de pensar en les grans realitats que ens uneixen (la pèrdua d'influència i de pes al món, el dèficit públic, l'individualisme privat, la mediocritat dels polítics, la puixança dels científics, la dependència del petroli, els enemics exteriors, la fe granítica en la democràcia i unes monedes que ara ningú no compraria, i un llarg passat de col·laboració i desencontres) per adonar-se ràpidament que només units tenim algun futur. I a més, als nord-americans, els comença a agradar el futbol!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris