cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 14°
16°

Futbol i tiranies

A Somàlia, avui en dia, el futbol està prohibit sota pena de mort. Els grups insurgents islamistes, que tenen el país immers en una terrible guerra civil, persegueixen els aficionats al futbol que pretenen seguir l'evolució del mundial per la televisió. El Moviment per la Joventut Mujahideen (Al-Shabaab) i el Hizbul Islam s'oposen al Govern de Transició en un desplegament brutal d'arrel jihadista des que van ser desallotjats del poder ara fa més de dos anys. La jihad és la causa absoluta, i no hi ha d'haver res que pugui distreure la gent de la lluita armada contra l'occidentalització del país. El futbol, als ulls dels radicals, és un element destructor de la puresa de la llei islàmica. Dimarts passat, membres de la Joventut Mujahideen va matar dues persones i en van detenir tres per veure un dels partits televisats. Per no fomentar la passió per la pilota, també s'han prohibit els partidets al carrer, amb risc de flagel·lacions, amputacions o execucions sumàries.

Aquesta obsessió per la puresa ideològica, pel compromís total amb la causa islamista, arriba a tots els nivells de la societat. El futbol -aquí ho sabem molt bé- fomenta la identificació amb una nacionalitat determinada, cosa que erosiona la causa islamista, a qui agrada veure tot l'Islam com un u, sense separacions entre països. A més, el futbol mostra una interacció pacífica, ritual, fins i tot entre nacions hostils, entre musulmans i no musulmans, que soscava la narrativa d'un xoc de civilitzacions inevitable. Com sabia Mandela en promocionar el rugbi com element d'unió entre faccions a la seva Sud-àfrica, el futbol propicia una topada on els conflictes se suspenen: ¿fins a quin punt pot ser antioccidental un somali que mira un partit entre els Estats Units i Anglaterra? Això és el que preocupa els islamistes assassins.

Vivim en un món horrorós. I no sempre encertem a veure ni els vertaders problemes ni les vertaderes causes. En aquest mateix mundial de futbol hem vist com Corea del Nord -una tirania diabòlica amb dos milions de morts a l'esquena- ha hagut de contractar actors xinesos perquè animin els seus jugadors des de les grades. Sabem que el govern de Kim Jong-Il tem que si deixa sortir els aficionats, que no tornin mai a casa. Així, ja són quatre els jugadors coreans que, només de trepitjar Sud-àfrica, han escampat la boira per desertar de la dictadura estalinista. Recordem casos semblants amb esportistes iraquians i cubans.

L'altre dia, una escena curiosa: els jugadors de Portugal lluïen el braçalet de dol per la mort de Saramago, enfrontats als jugadors de Corea del Nord, país terrible però comunista, tot i que no comunista en el sentit de Saramago. El seu 'comunisme hormonal' no li impedia veure aquests errors, en els quals, però, hi veia 'quelcom de lluminós', tal com va apuntar en parlar de la carnisseria soviètica. Saramago va ser castrista fins que els afusellaments es van fer massa evidents -l'any 2003!-: llavors ho va dir ben clar: 'Cuba m'ha decebut'. Saramago: ànima extraordinària.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 10 anys
Es futbol, en es sentit que fomenta sa identificació amb una nacionalitat (estatalitat?) determinada, no està barallat amb s'Islam, o com a mínim, no està barallat amb s'integrisme religiós, islàmic o no, potser allò que passa és que no hi ha una selecció nacional islàmica, però d'allò que es tracta, tant en es cas de s'integrisme religiós com en es de s'integrisme nacional espanyol, per exemple, és de considerar tot allò que no és des propis (infidels, catalans, bascos) com a enemic
Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris