algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
22°

Més llibertat que mai

La docilitat ha estat assenyalada com un dels trets característics més presents en la personalitat dels nostres contemporanis. Una ciutadania dòcil té desactivades les eines d'anàlisi, per tant de crítica, ergo de rebel·lió davant dels poders oficialment establerts i els que els manegen des de l'ombra. En aquesta qüestió han insistit grans personalitats del nostre temps. (Ara mateix record l'angoixa amb què es queixava José Saramago de la manca de coratge social, deutora de les facilitats que oferim per a ser manipulats.) També és cert que s'han volgut veure símptomes d'un tímid despertar en fets crucials com és l'accés d'Obama a la Casa Blanca i algunes de les seves coratjoses iniciatives.

De tota manera, s'hauria de dir, en aquest cas, que la societat nord-americana hauria hagut de caure molt baix -dues legislatures ignominioses de Bush- per sentir la necessitat de respirar un aire una mica més net. Fet i fet, aquesta seria una observació ampliable a la majoria de societats occidentals, amb distints graus de capacitat de suportar la immundícia com a aliment espiritual i com a bastiment moral.

Contra aquesta docilitat, no sembla que la societat de la informació, que permet a l'ésser humà la conquesta d'uns espais de llibertat inimaginables fa un decenni, hagi acomplit una funció semblant a la d'un antídot. Una ment conspiratòria podria manufacturar una teoria resumible en nota -un crac que ve de dins- de Cesare Pavese al seu diari (L'ofici de viure): "Obtenim les coses quan ja no les desitjam". Encara es podria esmolar una mica més: se'ns és permès de ser lliures quan ja no anhelam la llibertat ni sabríem què fer-ne -perquè hem estat absorbits/dissolts íntegrament pel sistema.

Així, a una ciutadania apàtica i lliurada a una certa fatalitat, hom li adreça diàriament milers de preguntes perquè expressi la seva opinió. Mai com ara els ciutadans no havíem estat comminats a mostrar el nostre parer: sobre situacions innòcues o sobre les grans qüestions de l'actualitat, sobre el bé i el mal, la vida i la mort. Els mitjans de comunicació ens ofereixen milers de possibilitats de fer judicis sobre les coses més diverses, i nosaltres fins i tot de vegades caiem en el pecat d'orgull de creure que la nostra opinió, ja que se'ns la demana, té algun interès.

La realitat és que, no ja la nostra opinió, sinó que nosaltres mateixos, en carn i os, en cos i ànima, som perfectament negligibles. L'únic que se'ns demana és que cliquem per deixar testimoni digital del nostre pas per la pàgina web d'un mitjà de comunicació, i esdevenir així argument per a la bondat del mitjà com a suport publicitari.

Dòcilment, dipositarem el nostre parer en aquestes pàgines, i així, per poc bé que els vagi, ja ens hauríem esbravat i no tendríem interès a fer-nos escoltar, cas que haguéssim estat capaços d'elaborar un criteri sobre les coses del món i de la bolla. No se'n pensen cap de bona.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per La prudència ens impideix d'avançar, fa mes de 10 anys
Ser crític està mal vist en un món on s'ha de ser políticament correcte i conformista amb aquesta societat jerarquitzada.
Valoració:10menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris