cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 16°
16°

La meva és la de l'Uruguai

No es pot arribar -no seria humà- a un mundial sense tenir una selecció connectada al teu cor. La decisió no ha estat en el meu cas difícil: patiré per l'Uruguai, per la selecció, millor dit, d'aquell petit i entranyable país. Les raons? N'hi ha de tres castes. Les primeres són de caire patriòtic. Per pura coherència jo no puc anar a favor de la "roja". Crec que ho enteneu. Gonçal Lloveras m'ho va ensenyar un dia. Em digué: "Saps que és un bon català o un català amb les idees clares?

Aquell que si la selecció espanyola jugàs amb onze jugadors del Barça... també hi estaria en contra". Claríssim. Aquestes conviccions es veren confirmades i ratificades amb la mesura presa per la Federació Espanyola de Futbol d'anomenar Vicente del Bosque seleccionador nacional, una decisió que només té una justificació: la del seu passat madridista i la de ser propietari d'un dels pensaments futbolístics més moderat, políticament correcte i, per tant, més ensopit. Aquí, entre nosaltres, que Madrid no sabran el que significa, podrem dir que Del Bosque és, perdonau, un bosses tristes. Hi ha altre adjectiu més just?

Les segones raons són de caire sentimental. Tenc una petita part de la meva esquifidíssima família que viu a Montevideo, entre ells un fillol meu, Nicolás, que forma part de la "barras bravas" del Nacional de Montevideo. Fa no gaires setmanes que els vaig visitar i la seva hospitalitat em permeté enamorar-me d'aquells país. No solament de la seva cultura -allà visqueren pintors com Torres Garcia, Gurvich i el mallorquí i uruguaià Blanes Viale, i escriviren "cuando entonces" escriptors de la talla de Benedetti, Galeano, Onetti, etc.- sinó també, pel seu paisatge. Un paisatge que si fos creacionista pensaria que Déu creà perquè les vaques, els xots i els cavalls hi visqueren feliços.

Un paradís per mi. Hi ha, tanmateix, una altra raó sentimental i és que entre els jugadors que jo més he estimat hi ha dos uruguaians. Un fou el moreno Julio César Benítez, aquell extraordinari lateral dret del Barça tan poderós físicament i d'una excel·lent qualitat tècnica i que en tantes ocasions ridiculitzà Francisco Gento. Si Benítez no hagués mort prematurament -ho féu a causa d'una intoxicació de musclos-, la història de futbol espanyol, la d'Espanya fins i tot, hauria estat diferent de la que ha estat. L'altre jugador uruguaià que es convertí en ídol meu fou, sens dubte, Hugo Villamide, un jugador que vengué a l'Espanyol, que passà pel Mallorca i acabà la seu vida esportiva en el meu At. Balears. Mai no he vist un jugador que tocàs amb tanta dolçor, delicadesa i precisió la pilota. Era uruguaià.

La tercera raó és perquè en el món del futbol per ventura no hi ha hagut un fenomen més proper a la història de David i Goliat que el campionat del món que es jugà el 1950 al Brasil i la final, a l'estadi de Maracaná. Tot estava preparat perquè fos el Brasil qui guanyàs i així pareixia que havia de ser al final de la primera part de la final, quan els brasilers tenien el marcador 1-0 a favor seu. Tanmateix, i desprès d'una arenga que el capità de la selecció charrúa, Obdulio Varela, el Negro Grande, féu als seus companys, aquests marcaren dos gols i es proclamaren campions del món entre plors i suïcidis dels brasilers. I és que D. Obdulio gaudia d'una consideració i un prestigi entre els altres jugadors d'allò més gros. Tan gros que, segons conten, quan els jugadors més joves li passaven pilota li deien respectuosament "Suya, Don Obdulio".

Tenc encara una altra causa per a sentir-me seguidor o fan dels charrúas, però Pep Verger -no vendrà no, a l'Estadi Balear- em diu que és massa conceptual i en conseqüència una mica avorrideta: que la deixi per als lectors, més filosòfics, que tenc els dissabtes. Seguiré el consell.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per revenja, fa mes de 10 anys
Xisco, els teus han guanyat! Uruguai a la final, amb Brasil: la gran revenja!
Valoració:1menosmas
Per Antinacionalista espanyol, fa mes de 10 anys
Jo en canvi ho tenc ben clar: som de la selecció d'Andorra, i com que la nostra selecció oficial catalana (la d'Andorra ) no juga, ja em conform en que guanyin les dels països més pobres, i evidentment, per interès material (600.000 euros per cap) i espiritual mè' estim més que perdi l'espanyola.
Valoració:8menosmas
Per SIMAO, fa mes de 10 anys
Pues disfruta lo que puedas porque estos en octavos caen...
Valoració:-8menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris