algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
18°

“Grans Èxits”

La idea de publicar l'antologia d'un grup reduït de poetes és una bona idea. Perquè sembla que un perill de tota antologia és el de voler abastar massa, ja que quan més autors es vulgui cobrir més limitada serà l'atenció donada a l'obra de cadascun d'ells. M'estic referint als avantatges d'un volum com el que acaba de publicar l'editorial Moll, que fa el número 155 de la seva tan veterana Balenguera. En efecte, aquest volum ofereix al públic unes mostres suficientment representatives, perfectament adequades per a donar-li una idea de tot el camí recorregut, en matèria de parenta pobra, per Manel Marí (1975), Sebastià Alzamora (1972), Pere Joan Martorell (1972) i Josep Lluís Aguiló (1967). Mostres, de més a més, que van acompanyades per una mena de presentacions, a càrrec de Miquel Cardell, Miquel de Palol, Ponç Pons i Enric Sòria.

De Manel Marí, sempre a cavall entre Eivissa i València, m'ha cridat especialment l'atenció un bon grapat de versos procedents de Deshàbitat (2004), tals com "Més amb el cop de peu que no amb la passa / cal que mirem d'entendre que ja no som d'on som", "i el món ja no és pas fugisser / i és món per ser-nos a l'abast" i, encara, "guardam un roc a la butxaca / per als miralls més vulnerables", versos que demostren que hi ha alguna cosa més que hedonisme en el seu discurs.

Del recull esplèndid dels poemes de Sebastià Alzamora, voldria destacar que bé que s'aguanten els tres poemes seleccionats de Rafel (1994) i un de llarg tan arriscat com Barcelona, d'El benestar (2003), un dels llibres més àcids que s'han publicat aquests darrers anys. També el final espectacular de La pregària del sant bevedor, de Mula morta (2001): "Jo sóc el pelicà i sóc també el llop, / el rat penat, l'obscena boira, el múrid. // Jo sóc el bou que alena fred. // Jo sóc la mula morta".

Ponç Pons, en la seva presentació, assenyala que Pere Joan Martorell "ha escrit lapidàriament que: "La poesia sempre és una forma de fracàs: / el poema perfecte no existeix". Dels escollits, destacaria els de Dansa nocturna (2007) i els d'Oracle, un llibre inèdit on el lector pot fer aquesta troballa: "No sé que sóc: company, intrús, germà? / Sols la fosca em guareix la ferida".

Enric Sòria fa un cordial elogi de la personalitat humana de Josep Lluís Aguiló, "un partidari tenaç de l'alegria", i ens assenyala que "Aguiló és quasi sempre un poeta figuratiu, és a dir, algú que ens conta històries o que descabdella les seves insinuacions a partir d'una anècdota clara, tendent a la narrativitat". Exemples d'aquest savoir faire són els poemes de Monstres (2005). Però també cal destacar la colpidora habilitat amb què maneja dos versos, "La llum s'ha apagat. S'ha tancat la porta. / Extingiu la flama, la veu és morta" per a construir la punyent elegia dedicada a Gabriel Galmés, a La biblioteca secreta (2004).

Cal llegir aquest llibre.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris