cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

L'hora del Mariscal Pétain

Ara fa setanta anys, el juny del 1940, el caos s'havia apoderat de bona part de França. Mentre els alemanys ocupaven el nord i avançaven victoriosos. Un èxode massiu de francesos els precedia. Milions de persones fugien per por dels invasors i París era ocupada, sense combatre, el 14 de juny. Tres dies abans, l'Itàlia de Mussolini també declarà la guerra a França, però el seu exèrcit fou incapaç de superar les defenses franceses. El Govern gal es va traslladar a Bordeus, que seria l'escenari del drama de la rendició. Des d'aquest port atlàntic, el 16 de juny, varen esser embarcades les reserves d'or dels bancs nacionals de França, Bèlgica i Polònia cap al Canadà i els Estats Units.

Per cert, que malgrat les desesperades i reiterades demandes del president de Govern, Paul Reynaud, als Estats Units, aquest país es negà a intervenir directament en la guerra. El 13 de juny, el mateix president Roosevelt va manifestar que faria tot el possible per enviar armes a França i Gran Bretanya, perquè tenia "la fe i el desig d'ajudar els ideals pels quals lluiten els aliats". Però això era poc per una nació que, en paraules del dirigent socialista León Blum, es trobava com a "Stupide et abasourdi sous le coup... atterré, immobile".

Una proposta de darrera hora de fusionar els imperis francès i britànic, fou rebutjada. A Bordeus tot eren rumors, espies i conspiracions. El director Jean-Paul Rappeneau, en va fer una bona recreació a la pel·lícula Bon Voyage (2003). Al si del Govern, ben aviat es varen diferenciar dues actituds ben oposades, que curiosament situaven alguns polítics en el bàndol de la resistència a ultrança i els militars, amb poques excepcions, en els dels derrotistes partidaris de demanar l'armistici. El president Reynaud, el ministre Mandel i el poc conegut aleshores general De Gaulle defensaven continuar la guerra al costat de Gran Bretanya i traslladar el Govern, l'aviació de guerra i la gran i moderna marina francesa al Nord d'Àfrica, amb Alger com a nova capital.

En canvi, el general Weygand, que era ni més ni manco que el cap de l'Exèrcit francès, i el ministre i antic mariscal Philippe Pétain encapçalaven el bàndol derrotista. Molts d'ells eren conservadors i catòlics radicals. Era una terrible paradoxa, ja que la República sovint havia temut els seus generals victoriosos, però d'això a caure sota els generals derrotats... Els partidaris de la rendició consideraven que ja s'havia lluitat prou, que el suport britànic havia estat insuficient, que Alger podia esser atacat pels alemanys i que calia salvar el que es pogués. Alguns, com Pierre Laval, volien aliar-se directament amb les potències de l'Eix, però eren una minoria. Pétain menyspreà una possible unió amb Gran Bretanya perquè era "fusionar-se amb un cadàver".

Totalment desanimat, el president del Govern, Reynaud, dimití el 16 de juny i el president de la República confià a Pétain la formació d'un nou Govern, clarament partidari de demanar l'armistici. El general Weygand hi ocupà la cartera de Defensa i l'almirall Darlan, la de Marina. Per cert que la qüestió de la flota francesa preocupava enormement Londres i Washington, ja que si queia en poder de l'Eix es podria desafiar el tradicional predomini naval britànic.

El 17 de juny, el mariscal Pétain anuncià en una emissió per ràdio la petició de l'armistici. A més, demanà que tots els franceses s'agrupassin entorn del Govern que ell presidia "durant aquestes dures proves i facin callar els seus dubtes per escoltar només la seva fe en el destí de la pàtria". La derrota era un fet i la III República cauria amb ella. Per tot França es va acollir positivament el missatge del vell mariscal, vist novament com un salvador de la pàtria. Però a Londres, un general, Charles De Gaulle, llançà una crida a la resistència i assumí la direcció dels francesos que volien continuar lluitant. Ells no ho sabien, però Pétain era el passat i De Gaulle, el futur.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Guillem Bassa, fa mes de 10 anys
Pétain era anticomunista aferrisat. Quan va deixar Madrid per anar a fer-se càrrec del govern li va dir al general Franco...Això és el que passa per permetre el comunisme".... el petit i assassí general savia de que parlava Pétain. Després van venir la gestapo i el col·laboracionisme.
Salut
Valoració:1menosmas
Per Joan de Balàfia, fa mes de 10 anys
Dins sa resistència cap es nazisme eren precisament es exiliats de sa república espanyola i molt en especial es catalans es qui en un principi duien es pes, ja que sa població autòctona francesa estava molt desmoralitzada i conformista
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris