algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
23°

Ei, ei, Santjoan!!!

No sempre tradició és sinònim d'antigor, de coses passades que ben poc tenen a veure amb la realitat actual. Sempre que algun lletraferit gosa a parlar de la festa de Sant Joan de Ciutadella sol acompanyar-la amb l'adjectiu "tradicional". Tradicional perquè tenim notícies de la seva celebració des de l'any 1331? Sí, però aquesta datació històrica no significa mecànicament que la cosa anàs de la manera que ha anat al llarg del segle passat i fins avui en dia. Es tracta d'una tradició que, en qualsevol cas, deu haver anat evolucionant amb el temps. Potser açò l'ha salvada i li ha donat una certa pàtina. Aquesta diguem-ne tradició es remunta, doncs, al segle XIV i es troba ja plenament documentada a partir del segle XVII. Ha estat capaç de mantenir-se, de ser interioritzada pel poble que la celebra fins a representar un valor simbòlic popular de Ciutadella i de l'illa sencera.

Què ha fet que aquesta festa menorquina hagi assolit la volada amb què avui se la coneix? El fet que una marca de cervesa n'hagi agafat alguns elements per incorporar-los al seu reclam publicitari estiuenc, sens dubte, haurà disgustat a més d'un, però per ell mateix ja indica la popularitat que té dins el nostre àmbit nacional. Santjoan s'ha consolidat com a manera concreta de sentir, de fer i de manifestar-se de tot un poble. Com ha estat així?La nostra festa combina la tradició i la modernitat. Ha estat periòdicament en evolució; fins i tot, per temps, va decaure tant que va estar a punt de desaparèixer. Ha anat incorporant aspectes (la presència de l'"obrer fadrí" des del 1611 s'afegí als obrers clavari, eclesiàstic, dos pagesos i el menestral, que també van ser anomenats "caixers", mot que avui molts estenen a tots els cavallers de "sa colcada"; les batalles d'avellanes buides, el mateix "jaleo" -el mot ja n'indica la procedència al·lòctona -, etc.). N'ha eliminat d'altres (com potser 'córrer canyes') i n'ha reintroduït a voler (les fogueres, per exemple, o "festers"). Una vegada acceptades, aquestes innovacions sembla que hi hagin estat sempre. Com els Fru-frús, colla d'enginyosa empenta satiricofestiva que surt a cantar pels festers als prolegòmens del Santjoan.

En aquest sentit, les aportacions de qui fou arxiver de Ciutadella i gran estudiós de la festa, Josep Pons Lluch, continuen tenint gran interès. Explica, per exemple, com el Dia des Be, el diumenge immediatament anterior a Santjoan, es ve celebrant just a partir de la primera meitat del segle XIX. O com els nomenaments dels Caixers de cada bienni corresponien antigament a la Universitat (actual Ajuntament) i no a l'actual Junta de Nobles. L'anàlisi dels fets i canvis permet, doncs, interpretacions sucoses sobre "l'invent de la tradició", la funció de la festa i el seu cobejat control per part de les minories dominants... (Vegem, si més no, el cas d'algunes "delegacions" de funcions produïdes quan la institució municipal no es regia precisament per procediments democràtics).

En tot cas, la festa fa possible una participació activa i fomenta la cohesió social. Sensu contrario, possibilita també l'actitud més passiva, d'espectador. Però no voldríem que mai Santjoan s'arribàs a convertir en un mer espectacle. La festa se sent tant enmig des Born, com a la 'bulla' dels caragols, a la serenor solemne de Sant Joan de Missa o en el silenci trist i esperançat del darrer toc de fabiol. És una manifestació complexa, que va incorporant agents i signes diversos. Des de fa dues dècades o tres pateix, és ver, una progressiva massificació, que pot convertir el fet de compartir un esclat d'alegria en una autèntic allau, que a estones fins i tot fa angoixa i resulta perillosa (jocs des Pla).

Tanmateix, no tothom entén Santjoan i el viu de la mateixa manera. De vegades hi ha qui el confon amb una gresca monumental a frec de l'incivisme. Clar que no és açò. Els menorquins, el poble de Ciutadella, en podem donar fe.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris