algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
16°

Un balneari (1906)

"Com fantasmes portats per la roda de les estacions, cada any, en apropar-se l'estiu, se'm representen unes certes escenes, uns certs paisatges, que entre tants que caigueren en el caòtic Oblit, romamen vius en la meva memòria, però només s'animen en la lluent or d'aquella mateixa llum sota la qual se'm varen aparèixer. Així haureu observat que, en tot extens panorama donat per la Natura, hi ha tal lloc, tal muntanya, tal poblet llunyà, que es troba com amagat o dissimulat tot el dia en el conjunt de l'extensa perspectiva, tot el dia menys una hora que, per donar-li el sol d'una certa manera, o serenar-se, no sé com, l'aire en el seu entorn es destaca i brilla, i us apareix, per alguns instants, com si només dins ells visqués, i així neix i mor en realitat per a vosaltres cada dia.

Doncs així mateix veig jo cada any per aquest temps tal escena, tal paisatge, en el panorama de la meva memòria. Però entre aquests records n'hi ha un que se'm presenta amb singular claredat i amb vida més intensa. A una vall estreta i verda, entre muntanyes molt altes, faixades de boscs obscurs i amb els cims nuus i esquitxats de neu molt blanca -en aquella vall olorosa a causa del fenc acabat de segar i ple de la remor de les aigües- hi veig una multitud vestida amb colors alegres que cobreix un prat, sota d'arbres molt grans, al davant d'un coster també verd, que serveix de teatre a una tragèdia antiga...".

És la prosa poètica de Joan Maragall, que en aquest relat ens recorda l'existència d'aquells balnearis d'aigües termals que durant la temporada d'estiu, en el segle XIX, eren tan freqüentats per la gent burgesa. Li deien "anar a prendre els banys", una pràctica que es complementava amb moltes estones de vida social: excursions, berenades, representacions teatrals, concerts, jocs de taula i jocs d'entreteniment a cel obert, lectures, passejades...

Aquí, a Mallorca, el balneari de Sant Joan de Campos. A la Península, establiments a cada província, com són els casos de La Toja, Caldes de Montbui, Caldes de Malavella, Mondáriz... per continuar arreu d'Europa, amb establiments tan famosos com Baden-Baden o aquella Vichy, estació termal d'aigües bicarbonatades sòdiques que tan curiosos papers ha jugat al llarg de la història. Eren altres costums i altres estius. Joan Maragall, barceloní, assagista i poeta (1860-1912), ja escrivia versos abans de llicenciar-se en Dret i guanyaria poc després, per tres vegades, els jocs florals. Publicà nombrosos articles en el Diario de Barcelona, regionalista i regenaracionista, amic d'Unamuno, defensà una concepció de la poesia ja propera al modernisme.

També fou un remarcable traductor i divulgador de figures com Goethe, Nietzsche, Novalis, Píndar... És evident que havia de cridar l'atenció dels seus contemporanis, la novetat del seu ideari, la seva orientació intel·lectual, el seu caràcter innovador i sincer, el seu inconfusible lirisme present en tota la seva producció i la seva mestria, sempre pròpia d'un veritable i sensible poeta.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris