cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
17°

El descrèdit dels sindicats

Els sindicats estan desprestigiats, diuen. No és cap novetat: com totes les institucions, o gairebé. Com els organismes reguladors de les comunicacions, els clubs de futbol i els partits polítics, l'Exèrcit, les esglésies, els empleats de les duanes i dels museus i els parlamentaris de tota mena: estan desprestigiats. I, per tant, no és gran notícia que els sindicats ho estiguin.

I ho estarien encara més si no poguessin apel·lar a una llarga i intensa història de victòries sobre la irracionalitat i l'explotació en el món del treball, amb una feina que ningú més que ells ha fet. La història del sindicalisme (en bona part enfosquida pels forats que tenim en la història dels condicionaments econòmics, i personals, de la vida política) comença en els temps de l'esclavatge (de l'esclavatge sancionat legalment i aplaudit socialment, vull dir) i en condicions que equiparaven l'acció sindical al crim i a l'amenaça terrorista. Els sindicalistes eren enemics de l'estabilitat social i, per descomptat, dels "bons costums" (els "bons costums" van incloure, durant segles, l'esclavatge infantil, per exemple: un argument contundent per estendre que el relativisme és un fet, i no tan sols una teoria), i només una llarga i costosa lluita contra la rigidesa legal i social va permetre que entressin a formar part, imprescindible, de l'entramat ciutadà.

Les fites de la història sindical (les Internacionals, la Secretaria Internacional dels Sindicats el 1901, el naixement dels grans sindicats nacionals, la fundació de l'OIT, el 1919, i de la Confederació Sindical Internacional, el 2006) en són reflex, de tots aquests canvis que ara molts pensen caiguts del cel. Però els sindicats, malgrat aquesta història, estan desprestigiats. Fa alguns anys, en els temps de la transició i la forja de la democràcia, ser sindicalista suposava un plus de respectabilitat i honradesa, una garantia que hom no s'introduïa en la política per res més que la millora de les condicions laborals i vitals de tota la població, sense atendre la defensa dels interessos dels sectors més poderosos.

Després el sindicalisme ha anat derivant cap a una condició sospitosa i desprestigiada, una mena de refugi dels que no poden aspirar a gaire més que a una segona categoria política, incomparable amb les refulgents esplendors de l'empresa privada. La poca implicació dels sindicats en la lluita política durant els temps de bonança econòmica, l'excés d'estructura funcionarial que han assolit ("s'han funcionaritzat", és a dir, "són o volen ser com els funcionaris" és un dels pitjors crims segons l'ortodòxia econòmica vigent ara i els pròxims anys!), l'acusació de despreocupació respecte als aturats, la repetició del greuge que suposen les subvencions públiques a la seva organització i la perpètua maledicència que els sindicalistes formen el sector professional més allunyat de la realitat laboral, es repeteixen com una gota malaia acompanyant les notícies sobre la reforma laboral i les necessàries retallades en el sector públic, sense que ningú, o pocs, es qüestioni quants d'anys enrere ens fan tornar aquestes discussions. Potser proposant que són l'última nosa?

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per jovesmallorca, fa mes de 10 anys
www.aixoesmallorca.com
Valoració:2menosmas
Per Joan de Balàfia, fa mes de 10 anys
Es descrèdit no és per a's sindicats sinó per a aquestos sindicats, en concret majoritaris com UGT, CC.OO., USO i algun altre d'espanyolista, per exemple. Ni sa CGT, ni l'STEI, ni sa CNT del '36 em semblen dignes d'aquest menyspreu, en es meu entendre. Una altre cosa és que des de posicions reaccionàries se'ls ataqui per no donar suport, si més no formal, a sa reforma laboral
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris