nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 16°
19°

Allò que ens mereixem o allò que som?

A vegades, quan passen coses tangibles, com poden ser la condemna per un cas de corrupció, o la publicació d'unes dades mínimament objectives sobre el fracàs escolar o el grau de competència de l'alumnat, solen sortir veus que bramen tot entonant càntics apocalíptics. Davant coses tan poc convergents com són aquestes, se solen adoptar respostes divergents. En un cas, el dels polítics, la gent arriba a qüestionar-se si realment la casta política -com si fossin d'una altra pasta, extrets de no sé quin cove de quina somada- és la que ens mereixem. Si la cosa va de fracàs escolar o de manca de competència escolar, com ha sortit aquests dies, el vent sol bufar d'un altre cantó i la gent sol culpar-ne el sistema, el poc nivell; a vegades es qüestiona la professionalitat dels educands o altres coses que no fan gaire de bon dir.

Aquestes dues coses aparentment tan llunyanes -l'actuació dels polítics i l'eficiència del sistema escolar- tenen, a parer meu, un denominador comú. Solen ser jutjades com si fossin dos boldrons, dos conjunts que no estan inserits en una societat. Vaja, com si la casta política i el sistema educatiu fossin com una mena de mutació estranya que no neix en el si de la nostra col·lectivitat però que, ni que fos pitjor que una plaga egípcia, s'hi incrusta com una indesitjable cascarrulla.

Idò no, no són una plaga egípcia alienígena, sinó que els polítics han estat votats i ho tornaran a ser, democràticament. Ergo serà responsabilitat d'una majoria el fet que siguin d'un vent o d'un altre, el fet que siguin palmaareneros o siguin de condreta condició i comportament. També el sistema escolar dóna els resultats que dóna perquè l'escola no ho pot fer tot; potser pot fer més del que fa, però no ho pot fer tot. I si, per estalviar-vos la tabarra, no funciona la coeducació, la implementació de valors des de petits als entorns familiars, si els fills són uns consentits i tot ja els està bé, no ens ha d'estranyar que tant els sigui que la paraula estudiar sigui un adverbi, un substantiu o un adjectiu, o per ventura un verb. Per tant, si tenim els polítics que tenim o el sistema educatiu dóna els resultats que dóna serà per algunes raons explicables, irracionals o no, però explicables.

De la mateixa manera que es diu que tenim els polítics que tenim, podríem dir que tenim les televisions que tenim. I ara un apunt per als desmemoriats: quan la TVE era l'única o pràcticament l'única, la gent, molta gent es queixava de com n'era, de dolenta. Ara, que no es gaire difícil demostrar objectivament que no era ni és la pitjor i que tenim cada vasa que déu n'hi do!, ara ningú no en parla. Bé, si he parlat de les televisions que tenim, és perquè em sembla que hi ha alguna cadena que guanyaria l'Oscar a la mediocritat i a la xabacaneria. Sentir parlar na Belén Esteban hauria de fer tremolar tot un sistema educatiu... però vaja, el que em sap greu és que aquesta sól·lera no és l'excepció. L'altre dia vaig veure a estones la retransmissió de la roja, com es diu ara, i realment era més que deplorable. Un hooligan no ho hauria fet pitjor. On s'és vist mai que un jugador toca amb un espatló la pilota fora de l'àrea, cinc o sis metres, fora de l'àrea i el comentarista principal hagi de cridar com un foll allò de Penalty! I això no n'és més que una mostra, lamentablement, significativa. Per tant, girem el calcetí i es pot dir que, si tenim la societat que tenim, les televisions no poden ser millors del que són; ergo no ens queixem, perquè haurem de convenir que encara tenim uns polítics santificables i un sistema escolar que fa miracles.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris