algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
16°

La mà de Déu, ben bruta

El director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, el senyor David Martínez Madero, parla, en una entrevista televisada, de la cèlebre mà de Déu de Diego Armando Maradona. Martínez Madero afirma que aquella jugada mítica va ser trampa -ho sabem tots- però que, tot i això, ningú va deixar de celebrar el gol i de considerar el seu artífex com un geni de la pilota. Personalment sempre he pensat que la genialitat no va ser l'execució de l'argúcia, sinó les paraules amb què Maradona les va batejar: "he fet el gol un poc amb el cap, i un poc amb la mà de Déu". Al meu parer, sembla una frase de Shakespeare.

Com sigui: Maradona va fer trampa, però per això mateix el seu gest ens sembla més heroic o admirable; demostra, més enllà de la destresa, una habilitat per a burlar el rival i l'ull de l'àrbitre, unes tracamanyes que percebem a com proves d'un talent esplendorós. D'aquí que el director de l'esmentada oficina tregui una conclusió: mentre continuem admirant el trampós seguirem tolerant la corrupció a les nostres societats; mentre continuem veient qualsevol petita baixesa quotidiana amb ulls indulgents, continuarà havent-hi corrupció; mentre no fem tots plegats el propòsit d'actuar dins la més estricta probitat els corruptes continuaran sentint-se autoritzats a fer de les seves en arribar a tocar alguna quota de poder polític o financer.

Les persones que s'escandalitzen davant de la corrupció de la classe política haurien de fer l'exercici de considerar fins a qui punt, ells mateixos, en la seva vida quotidiana, no són artífexs de la corrupció més banal i assumida. Les retallades del Govern que ara hem de patir -valorades en uns 15.000 milions d'euros- gairebé empaten amb l'evasió fiscal que propiciava el sector immobiliari, el qual pujava en les èpoques de bonança gairebé a 10.000 milions. Qui més qui menys ha comprat un solar, un pis, una casa amb una part de diners negres. Amagar a Hisenda uns quants milions per escapar de les seves esgarrapades -cosa que ha fet pràcticament tothom en aquest país-: ¿no és donar mostres d'una corrupció ben clara? ¿I tots els que donen feina a algun immigrant sense contracte i sense una alta a la Seguretat Social? ¿I tots els que paguen 'en negre' les factures de les reparacions domèstiques? ¿I tots els que fan doble comptabilitat? ¿I les places il·legals que hi ha als hotels de les nostres costes? L'economia submergida, en la qual tots hem remenat, ha contribuït també a l'actual estat de les coses.

Més d'un 20% del valor PIB -per sobre dels 200.000 milions- s'amaga de la mirada de la llei, i no tributa ni ho ha fet mai: també deu tenir part de la culpa de la insolvència de les institucions, del patiment dels funcionaris i del deteriorament dels serveis públics que haurem de sofrir. Això ho sabem tots, i a ningú li cau la cara de vergonya en participar-hi, encobrir-ho, o fins i tot celebrar-ho com una prova d'astúcia. La mà de Déu? Aquesta mà tramposa no és només cosa de la classe dirigent: tots celebrem el gol des de la tribuna.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris