cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
18°

La dona contemplada (1881)

"L'autor va dormir molt de temps, com un llac sense brisa, com una ànima sense penes, com un cor sense dubtes, com un ocell entre les fulles, com una barca entre els joncs, com la mar durant els dies d'estiu... Somnià aleshores l'autor que anava en un carro aeri, que viatjava per l'espai, que era Faetó, que nedava en pèlags de llum, que tenia ales, horitzons, llibertat, i que al seu costat volava una dona, una nimfa, una hurí; que aquesta visió esplendorosa s'inclinava dolçament sobre ell i li decantava del rostre els cabells i el mirava i somreia... L'autor va veure enfront d'ell una dona de vint anys, una bellíssima dona, una Eva del segle XIX, una d'aquestes dones que cobdicien tots els homes als tres segons de mirar-les, una dona d'aquelles que són esveltes, encara que s'abriguin amb una capa; hermoses, encara que es tapin la cara amb un antifaç; eloqüents, encara que callin; elegants sense vestir-se; airoses sense caminar; adorables sense pretendre-ho; una dona, en resum, tot harmonia, amb peu de la n'hi hauria hagut prou per a qualsevol home ben nascut per endevinar el conjunt, doncs els homes ben nascuts tenen en matèria de dones, l'instint de la proporció i la ciència de la simetria. Era pàl·lida, no com la dolència sinó com el dolor; rossa com l'aurora i blanca com la llet. Una capa negra l'envoltava; però l'autor, Pigmalió i el mag, animava l'oculta forma com el foc de la seva mirada. Aquella figura trastornava la imaginació com un deliri de Hoffman o un vertiginós vals de Weber. Qui era? Què nomia? On anava? D'on venia? Era un nou somni tanta ventura? Trobar-se sol, dins la diligència, amb aquella dona; sol i lluny del món! Empaquetat amb ella dins un caixó de dues vares de llargària i una d'amplada! Sentir la seva respiració, alenar-la, tocar el seu vestit, sentir el seu calor, poder-la mirar hores seguides, veure-la dormir, acaronar-la amb els ulls...".

Així Pedro Antonio de Alarcón narra un dels seus contes amatoris, publicats per primera vegada i en aquestes dates el 1881 i que constitueixen una bella mostra del quefer narratiu d'aquest autor en la seva etapa de plena maduresa. Dos anys després Emilia Pardo Bazán escrivia: "Alarcón, resistint-se a acceptar les noves tendències, és encara amo dels cors i de les imaginacions, i sosté amb les seves destres mans el ruïnós edifici de la novel·la idealista. Per totes aquestes peregrines virtuts, és Alarcón poderós mantenidor de l'antiga divisa novel·lesca i temible adversari de la nova...". És el debat de cada generació literària. El que portes i el que cerques.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris