nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
17°

Estimera. A l'amic Miquel Morell, de bell nou

Fa una estona he rebut un correu del company Josep Roig que m'ha emocionat, m'ha tocat el viu, com diem pel Pla. Es tractava de la filmació d'una entranyable escena dedicada al nostre mutu amic escultor i pintor Miquel Morell, i no hi puc fer més, en parlar d'en Miquel se m'endolceixen les gemes dels dits a l'hora d'envestir el teclat, i l'enyorança de bell nou m'omple totes les mesures.

Amb música de violins de fons, amb la suavitat, tendresa i respecte que pertoca, després d'evocar unes quantes escultures femenines asexuades, d'aquelles dones (potser sempre és la mateixa) anorèxiques d'un temps que encara no s'havia popularitzat aquest mot, surt ell mateix en primer pla, en Miquel nostre, que sense mirar ni un moment la càmera, però intuint-li una tristesa infinita als ulls a punt de llàgrima, ens dirigeix el següent monòleg: "Des d'Albacete, ja fa deu anys que no he estat a la meva terra... Vos encomano tot el meu amor, poetes, escriptors, pintors, escultors...

Una aferrada pel coll molt forta. Esper que mos vegem encara. Encara hi ha temps per a poder-vos fer una aferrada ben forta. Vos estim a tots. Vos vàreu cuidar de mi i d'escriure cartes..." i aquí, com que la veu se li talla per l'emoció, en "Pepe" fineix la filmació i dóna per acabada la cinta. El correu acaba amb una foto d'ells dos, Miquel i Pep, estrenyent-se amb força la mà dreta, somrients i aquest pic sí: mirant la càmera ambdós. Amb una mica de recança mig dissimulada, en Miquel, això sí, la veritat sia dita.

Ja ho he dit abans, després de visionar l'escena i les paraules d'en Miquel, em costava molt engolir, empassar-me la saliva. Hi ha tràngols que resulten de molt mal païment.
I ha estat quan he pensat que allò millor que podia fer avui per a
ell, el millor regal per mirar d'endolcir-li el dia dins les possibilitats del meu art de pobres, és dedicar-li altre pic el poema que li vaig llegir un dia, ja fa una vintena d'anys, a la inauguració d'una exposició-homenatge que es va fer a la galeria Jandro, que un temps hi havia al carrer de la Concepció. Just aquest:

"ESTIMERA (Homenatge a Miquel Morell)/ Àligues a les mans, gavines als ulls, collita de llàgrimes,/ tornes a assumir la responsabilitat d'estimar la veritat/crua i per ordre alfabètic, en pèl, amb tota la barba;/ rellegir Miguel Hernández com una destralada a la cara./ Tórtores a l'alba, bots a la lluna, oli de serp a les nafres./ Ullastres lents, comellars rosats que no volen oblidar-te./ Saber que la veritat última és la terra i la paraula./ Un estol enorme d'estornells es menja la llavor de l'instint/ de supervivència. Però, tant de bo, no la pairà tota./ No vols ser caut. Temps hi haurà per a llepar-te les ferides,/ per guarir les buranyes encomanades vers les cavernes/ dels boscos de la disbauxa, a la diària fira dels egoismes./ Descalç per tots els rostolls, ortigat per tantes incongruències,/ esquiu com un mostel erugat, encara et sents dins el pit/ la remor d'un cor sense clovella, una mica escarbotat/ per fidelitats inajornables, però ben viu encara./ Vols de virot al cervell, ràpids picats d'oronella al bassiot/ de la vida. Sang calenta. I, fins i tot, sobretot, malgrat tot,/ estimera, companya fidel, camins i camins, estimera...".

Una abraçada molt forta i fins tot d'una que pugui, Miquel, amic meu. Fes el cap viu i, mentre, sàpigues que aquí, a Sineu, n'hi ha un que també t'enyora ferm. El que signa just aquí baix.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris