cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
25°

Els colors de Kawabata (1961)

"Oki s'havia aturat vora una muntanyeta, amb la mirada perduda en les tonalitats purpúries de la posta de sol. Havia estat treballant des de la una i mitja del capvespre i havia abandonat la casa per fer un passeig, això després de completar un dels capítols d'una novel·la en sèrie que publicaria un periòdic.

Vivia en els onejats suburbis del nord de Kamakura i casa seva estava a l'altre costat de la vall. El fulgor rogenc s'aixecava a gran altura sobre l'horitzó. Aquell suau i càlid cromatisme vermellós suggeria la presència d'alguna subtil capa nebulosa. Les albes porprades eren molt poc habituals. Els grats de color, de l'obscur al clar, eren tan poc delicats com si els haguessin aconseguit passant un ample pinzell sobre un paper d'arròs mullat. I és que la suavitat d'aquella porpra anunciava l'arribada de la primavera.

Dins un sector la boirina era rosada i en aquell lloc es devia estar amagant el sol. Recordà que en el seu viatge de retorn de Kyoto, l'horabaixa, les vies havien brillat amb un resplendir vermell llunyà. I en circular a l'ombra de les muntanyes, el fulgor vermell es perdia. El tren entrà per un congost i ben aviat es féu de nit. Però el càlid vermell d'aquelles vies li havia recordat un cop més el passat compartit amb Otoko.

Ella havia evitat restar tota sola amb ell; però aquest mateix fet el feia sentir que el seu record encara era viu dins ella. Quan retornaven del santuari de Gion, un embríacs els havien assetjat i havien volgut tocar l'alt rodet de les dues joves geishes. Aquella conducta era molt estranya a Kyoto i Oki es va posar prop de les geishes per protegir-les, mentre Otoko i la seva deixebla les seguien unes poques passes enrere. Keiko vestia el mateix quimono de la nit abans: una roba de setí estampat amb predomini de les tonalitats blavenques i un motiu d'ocells que volaven entre volves de neu...".

Aquest fragment narratiu és de la novel·la de Yasunari Kawabata, publicada per primer cop en aquestes dates, El que és bell i el que és trist, que ens endinsa en un món que encara ens pot semblar psicològicament exòtic. Yasunari Kawabata (1899-1972) és un dels escriptors japonesos d'estil més personal i de sensibilitat més acusada, alhora que combina trets d'escenari modern i detalls de cultura tradicional. En crida, sens dubte, l'atenció, en el fragment que reproduïm, aquest gust pel cromatisme, per descriure els colors de la natura i de les coses, quelcom que ens allunya d'un occident que potser mira les tonalitats que l'envolten amb molta més indiferència.

Un mal dia, Kawabata, consagrat, famós, amb el premi Nobel de 1968, mestre de l'aventura amorosa i de la revenja passional, se suïcidava. Ho feia en el seu petit apartament, vora la mar, sense motius aparents, en el cim de la seva carrera literària. Havia reunit tots els colors alhora i dissortadament descobria el negre, reunió de tots els colors.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris