algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
14°

L'esperança del Centre Internacional de Gravat

La jornada se m'havia asprament afeixugat d'enuigs laborals, i a sol post vaig fer cap al Centre Internacional de Gravat del meu poble, a Alaior. De seguida, només de travessar la porta, m'hi embolcallà una serenor molt plàstica, un confort reconstituent de la pau mental. Allò que, de seguida, em calà la còrpora fins als ossos, fou el poderoríssim bany lumínic que l'edifici ofereix, arquitectònicament parlant. A més, m'hi esperava una de les tres persones capitals que sostenen, com a veritables columnes atlants, el projecte del nou espai per a les arts que acaba de fer-se realitat amb no pocs obstacles: els entrebancs administratius laberíntics, d'una banda; i, de l'altra, els arters rere la mata que havien mirat secretament d'ofegar-lo. Totes dues marees -una més negra que l'altra- s'han sortejat, però; i avui el centre és una realitat magnífica, alada i positiva. Diria que imperdible per als menorquins; açò és, que caldrà no perdre'l.

El goig personal d'haver assolit el somni es reflectia en els ulls negres de Natàlia Tamayo, brillants com l'atzabeja mineral pura. Ella fa part de la tríada d'artistes que han concebut i aixecat l'espai internacional per al gravat i les arts: Pere Pons, José Cáceres i la mateixa Natàlia. No sé si els menorquins els ho agrairem prou mai. Les capacitats potencials del nou centre són extraordinàries, desplegades en una doble i plausible direcció: cap endins, com a lloc per a la formació i l'aprenentatge d'alumnes, i, alhora, com a seu d'exposicions contínues en el context de l'illa; i cap a defora, com a sol d'irradiació de Menorca als circuits internacionals de l'art. Mai abans, cap projecte d'instal·lació cultural del meu rodal havia nascut amb l'afany multiplicat d'agitar una oferta artística interna, atreure'n de fora, i, encara, actuar de plataforma per "exportar" el d'aquí, saltant les fronteres de la limitació insular.

L'edifici en qüestió és el resultat d'una curosa rehabilitació de l'escoleta infantil del municipi (i abans, l'escola pública d'Alaior). Dissenyat per l'arquitecte Francesc Femenies, just ara es compleix el centenari que fou bastit. El 1910 hi va acollir la primera escola graduada de la història educativa menorquina -i potser balear, després de la pionera de l'Estat a la Cartagena de 1909. Presenta una façana d'inspiració neogòtica de faiçó ogival ben explícita. I, ara, amb la restauració escomesa, encara hi ha guanyat torrentades de nova llum natural, abundant i diàfana. Si ja era un espai nítid i ben il·luminat per a les funcions pedagògiques, ara s'ha altament incrementat, amb rica adequació a les tasques artístiques que s'hi acullen des d'ara.

Natàlia Tamayo, en rebre'm, feia un semblant un bon punt exhaust. Es comprèn, perquè ella i els dos companys porten acumulat un batibull de mesos de negociació política i legal per dar forma reglamentària al centre. Després, peremptòriament, han hagut d'escometre la feina àrdua, feixuga, d'endreçar l'escola fins presentar-la llampant davant l'opinió pública: equipant-la, moblant-la, organitzant-la, etcètera, sense negligir, però, l'atenció formativa dels alumnes i, a la vegada, reunint una selecció de peces artístiques de diversos països per formar la primera exposició de portes obertes. I tanmateix, el rostre de Natàlia Tamayo, a mesura que em referia, dilecta, les previsions i els reptes marcats, mantenia vívida una injecció d'alegria i de satisfacció pel resultat. El nou equipament, idò, pretén ser un pulmó que aporti nou oxigen al carés artístic de Menorca. Actuarà, en efecte, com a escola de gravat, crearà un fons de peces provinents de tot el món mitjançant intercanvis, esdevindrà sala d'exposicions continua, podrà rebre tota mena d'esdeveniments lligats a qualsevol modalitat artística i difondrà internacionalment -importantíssima previsió- l'obra creativa dels menorquins. Serà així des d'ara mateix, perquè l'exposició inaugural de l'edifici viatjarà a la Bromm Galery de Nova York l'octubre, de la mà de l'Institut Ramon Llull. Pocs menorquins dels nostres dies, individualment, havien disposat de cap encletxa de llum per situar-se en les grans meques artístiques. El Centre de Gravat ho farà possible. Bon vent i bones singladures.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per VVV, fa mes de 10 anys
De què viuríem sino fos dels enuigs laborals...
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris