cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
16°

Les ciutats tentaculars (1895)

"I ara, on s'escalonaven les cases lluminoses/ i els vergers i els arbres, amb llurs daurats reflexos,/ percebem llunyanes, al llarg i a l'ample,/ la negra immensitat de les fàbriques rectangulars". Són versos del poeta simbolista Emile Verhaeren, cantats en aquestes dates com a protesta de la fascinant i terrible metamorfosi urbana, una època dominada pel carbó i la màquina de vapor, fum arreu que convertia les grans poblacions en el que els artistes anomenaven "ciutats negres". Emile Verhaeren, poeta belga en llengua francesa (Sint-Amands, 1855-Rouan, 1916), evolucionà des d'un llenguatge simbolista al naturalisme i després al misticisme per a passar finalment a un lirisme social. Publicà contes, crítica literària i teatre, observant, per tots els seus escenaris, la realitat política que havia de sotmetre la societat a canvis constants.

En el segle XIX les ciutats europees no s'aturaven de créixer i les muralles que encerclaven les poblacions anaven caient. Un comentarista francès ens explica que amb poc més de mig segle, del primer Bonaparte al tercer, París passava d'un milió d'habitants a un milió i mig, i, a causa de tota aquella expansió, el 1859 ja havia ampliat el seu radi a onze comunes: Passy, Auteuil, Montmartre, Batignolles-Monceau, La Chapelle, La Villette, Belleville, Charonne, Bercy, Vaugirard i Grenelle. Tot un procés tentacular que obria noves perspectives urbanes plenes de contrasts. Es conserven edificis històrics entre noves edificacions i una cruïlla central de carrerons que assetgen les avingudes, els bulevards i els carrers de gran tràfec.

El que era de pedra i morter es veu ofegat pel vidre industrial de gran superfície, el ferro, el ciment armat i, fins i tot, les estructures plastificades. Les ciutats tentaculars van doblant la població: Chicago, per exemple, que com Nova York vol justificar la construcció dels gratacels a causa d'aquests importants moviments demogràfics. Diu un altre autor que les ciutats no deixen de morir per a tornar a néixer. Són modificades seguit, seguit.

Els enderrocadors i els constructors es van fent torns sobre el mateix indret. Passen a la història personatges que defensen aquesta revolució radical de l'urbanisme, com el baró Haussmann en la història de París, un individu que com a prefecte del Sena i, sense gens de respecte pels historiadors, derruí els vells barris per a traçar grans artèries com el bulevard de Sebastopol. Palma viuria també aquesta revolució a començaments del segle XX, amb la caiguda del recinte murallat i la connexió amb barris i suburbis: Santa Catalina, el Terreno, la Vileta, Establiments... Només la mar imposava una frontera a la ciutat tentacular.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris