algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
21°

La pàtria i la ciutadania

Entenem la pàtria com aquell lloc del món on cadascú té uns avantpassats de carn i os, pares que han viscut i han mort. Aquell indret on cadascú conserva i ordena els records que manté vius i que fa servir com a combustible per avançar cap al futur.

Sobretot, la pàtria és aquell espai físic i imaginari carregat de significació simbòlica, d'històries, de noms, de sensacions que transportam i als quals mai no renunciam. La ciutadania, per altra banda, és un concepte abstracte, i les abstraccions es moren de sequedat si van separades d'un món concret, viu, organitzat, emocional i estimat. El concepte jacobí de ciutadania potser ha superat el de pàtria i fins i tot n'ha devaluat el significat històric i social. La civilització moderna ha optat per la ciutadania i pensa en els ciutadans com a interlocutors entre la geografia i les estructures.

Amb aquest concepte se cercava optimitzar el territori, organitzar les ciutats, generar imaginaris per configurar i vincular la persona amb ambients hostils i competitius, sense conjugar aquelles amenaces que pertanyen a l'imaginar del país i de la pàtria. Aquesta mateixa civilització ha pretès acabar amb la idea de pàtria, talment com si es tractés d'una idea obsoleta, com formant part d'un passat que mai més no tornarà. És més, es tracta d'un cultura que ha magnificat l'estat i no ha interioritzat suficientment el paper de la nació, entesa com a vestigi viu de la pàtria. La ciutadania liberal encunyà un concepte modern de nació, sense ànima, uniforme, piramidal i sense ponderar suficientment el valor de la pluralitat i la diversitat històrica. Fa algun temps que en els cercles del pensament es qüestiona profundament la civilització de la raó, precisament després de constatar les limitacions de la il·lustració, si no va acompanyada i sostinguda per altres referents sòlids.

La raó líquida, sense emocions, sense implicació, sense compromís, ha fracassat. Es pretenia que la ciutadania substituís i completàs l'imaginari d'allò que representa el paper de l'individu en les societats liberals i modernes. Tanmateix, l'individu desarrelat, funcionaritzat i sotmès al paradigma de la modernitat s'ha desviat pel camí de l'individualisme i per això s'haurà de reconstituir i recuperar d'aquesta trinxera traumàtica. Deu anys del segle XXI han estat suficients per comprendre que possiblement aquest 2010 comença un nou cicle i, molt probablement, un nou segle que conjugarà pàtria i ciutadania, territori i persona, passat i present, tradició i futur, sentit comú i raó, emoció i racionalitat, sabent que el futur depèn de l'equilibri i de la capacitat de conjugar tot allò de positiu que s'acumula en cada cama.

Un personatge més o menys mediàtic afirmava aquests dies: No tinc religió, però tinc molta fe. Potser allò més habitual era, fins ara, compartir trajecte amb gent sense fe, sense pàtria, sense materials tradicionals, és a dir sense compromís, sense implicació i sense conviccions. Una vida que imaginàvem suficient i compatible a fer part d'organitzacions polítiques, sindicals, solidàries, etc., compatible també amb la religió, és a dir amb les fórmules externes sense que això anàs acompanyat d'una experiència ni d'una vivència emocionalment consistent. La crisi del capitalisme enfortirà, segur, el patriotisme sa i depurarà el concepte de ciutadania d'impureses i desviacions.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Proves, per favor, fa mes de 10 anys
Inmi, pots aportar el link a l'article original ?, gracies
Valoració:0menosmas
Per Inmi, fa mes de 10 anys
Es un artículo extractado de Libertad Digital?
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris