cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
15°

Drets i creativitat

Fins a la segona meitat del segle vint, això de la propietat intel·lectual i el copyright era un tema que preocupava ben poca gent: editors i, eventualment, alguns autors que tenien alguna topada amb els seus editors. De fet, una de les primeres lleis sobre copyright data de les primeries del segle divuit i tenia per objectiu protegir els editors de Londres d'algunes malifetes d'altres editors, els escocesos.

El públic normal tenia poques -per no dir cap- oportunitats de transgredir les lleis respectives. És només a partir de l'aparició, primer dels magnetòfons, i desprès del vídeos domèstics, quan la cosa es comença a complicar, vull dir que les lleis sobre el tema comencen a afectar més gent, fins a arribar al desgavell d'avui: són de cada vegada més les situacions de la vida quotidiana en les quals les persones normals ens col·loquem, d'una forma o l'altra, en la situació de transgredir -fins i tot involuntàriament- alguns dels preceptes de l'entramat legal relatiu a la propietat intel·lectual. La qual cosa probablement no sigui aliena al fet que, com molta de gent defensa, aquesta concatenació dels termes, propietat i intel·lectual, sigui un exemple clamorós d'oxímoron.

Tal és la situació a la qual ens han duit els esforços balders i condemnats d'avantmà al fracàs, fets pels governs i empesos per la totpoderosa indústria anomenada cultural, d'adaptar les lleis pensades -i mal fetes- per a un món analògic al món digital. En el primer la còpia era difícil i cara, i en el segon la còpia és immediata i d'una qualitat igual a la de l'original. Durant els últims quinze anys ens han intentat vendre que eren necessàries aquestes modificacions de les lleis -que converteixen més de la meitat de la ciutadania en delinqüents putatius- per a protegir els autors, per a garantir que els creadors seguirien esforçant-se a fer les seves obres, perquè continuarien sent recompensats per aquesta tasca. Però la realitat és que aquesta defensa de l'autor és, simplement, una enganyifa, un efecte col·lateral de tot plegat, ja que l'objectiu final i essencial de les lleis és defensar la indústria, partint de la premissa bàsica -i equivocada- que sense indústria no hi ha ni creació ni cultura.

Internet i les tecnologies digitals han vingut a demostrar tot el contrari, que sí que hi ha creació i cultura més enllà -molt més enllà- de la indústria. I en això estem, en el discurs que cal defensar les lleis de copyright perquè sense això no hi ha remuneració per als autors, una hàbil maniobra de confusió, ja que ha aconseguit equiparar dret de còpia -copyright- i dret d'autor, conceptes que, per ventura, en el món analògic eren indissolubles, però que no ho han estat mai, d'indissolubles, en el món digital. I com que ningú no discuteix el dret inalienable de l'autor a ser remunerat per la seva obra, per comptes de seguir defensant la còpia i, de retruc, una indústria que du camí d'esdevenir obsoleta en bona part, cal buscar noves maneres per a aconseguir garantir que aquesta remuneració no vagi lligada a les còpies, les quals han deixat de tenir cap casta de rellevància en el món digital.

Pam endavant, pam enrere, aquestes són algunes de les idees que vaig tenir l'oportunitat d'exposar dijous passat a un públic format essencialment per autors i creadors en llegua catalana. Sembla que els autors han començat a entreveure que, per ventura, els seus interessos i els de la indústria no acaben de ser els mateixos i han començat a demanar-se què hi poden fer. És així que les dues associacions que agrupen escriptors, autors de creació literària i assaig, traductors literaris, autors teatrals, guionistes... en llengua catalana, és a dir l'AELC i l'ACEC, varen organitzar la setmana passada unes jornades sobre "Literatura i àmbit digital. Drets i creativitat".

Vaig acceptar de forma automàtica la invitació que em van fer de participar en una de les taules rodones de les jornades, segurament esperonat pel fet que volien que parlés d'alternatives al copyrigth i ja m'agradava la idea de poder dir segons quines coses -moltes d'elles manifestades de forma repetida en aquests escrits- a un auditori com el que s'esperava en aquestes jornades. La vivor del debat que va seguir les exposicions que férem els tres ponents em fa pensar que varen ser ben rebudes pels assistents, els quals veuen també que, de cada vegada més, els contractes que han de signar els obliguen a cedir a la indústria tot quant dret puguin tenir sobre la seva obra. Al capdavall i, ara per ara, sembla que hi perdem tots: lectors i creadors. La resposta a la pregunta -ben bé retòrica- de qui hi guanya és ben òbvia.

Però tot indica que es tracta d'una victòria pírrica perquè, per tal de sobreviure, a la indústria cultural no li quedarà més remei que reinventar-se per adaptar-se al nou rol que li pot quedar a l'era de les tecnologies digitals. Això sempre que en vulguin tenir, de rol, vull dir que vulguin sobreviure.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris