cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
16°

L'amo en Pep Fusteret, l'amic que se n'ha anat

El passat dissabte 5 de juny m'arribà la mala notícia que el meu amic pollencí, l'amo en Josep Muntaner i Cerdà, també conegut pel malnom de Fusteret, ens havia deixat quan tant sols havia complit 96 anys. L'amo en Pep era tot ell la confirmació d'una arrelada teoria meva segons la qual, en aquest món que m'ha tocat viure, he arribat a conèixer vells xarucs impresentables de solament 25 anys d'edat, i jovenel·los de 90 ben complits, eternament xalests i vitals, sempre disposats a exercitar la memòria ben endreçada amb una punteria de cent mil llamps, mantenint la creativitat i una exemplar serenor en el posat, malgrat la fel immisericordiosa de moltes vivències esbiaixades, malgrat haver suportat durant molts d'anys el dia a dia de la bruta pota damunt el pit de la convivència amb els fills de la gran bagassa, assassins de gent innocent, l'arrogància humiliant dels feixistes guanyadors d'una guerra injusta, contra qualsevol raó, contra la racionalitat, la democràcia, la República.

Totes les xerrades que vaig arribar a enfornar amb l'amo en Pep, que no varen esser moltes, foren ben profitoses per a mi, retents sempre. Ens llegíem mútuament i ambdós ens enteníem fil per randa el que volíem arribar a dir, àdhuc abans de dir-ho, parlàvem en la mateixa clau de sinceritat, sense fingiments ni res empostissat. La veritat sempre per penó.

Un jorn dels principis de la nostra coneixença, que el feix dels records li resultava molt feixuc perquè jo li havia llegit el llibre de narracions No eren blaves ni verdes les muntanyes, el diari d'un temps que li tocà viure, d'un dramatisme alt, molt feixuc, publicat en primera edició l'any 1988 i reeditat el 2006, on a cada pàgina deixava trinxes de la pell de l'ànima, i ja dic, el comentàvem capítol per capítol, personatge per personatge, fins i tot me n'arribà a dir una que en certa manera marcà una fita granítica dins el dipòsit del meu enteniment. M'envergà que considerava que els companys seus que havien estat més sortats foren els que reberen un tret al clatell el primer dia que els feren presoners. Tota la resta de patiment s'estalviaren. Em subratllà unes quantes vegades aquesta opinió, la feixuga somada del rebuig social, el menyspreu, el diari "fora, puta roig!", un dia i un altre dia i un altre dia... Tants! "La vida no és lo primer qualque pic, Biel, ho saps quan et malmenen la dignitat...". No he oblidat mai aquelles paraules seves.

Publicà també fins a set poemaris que tots ells destil·len una tendresa fonda, neta, oberta en canal. Prenguin nota: Gotes de mel (1980), Fulls i flors (1981), El temps i la saba (1983), Rost avall (1986), Des del ribàs (1990), Fulles de tardor (1995) i Gaudint dels 90 anys (2003). Em complau reproduir uns deliciosos versos de "Pelegrí de cada dia (amics: benvinguda sia la primavera)" del llibre Fulles de tardor: "De què serveix la frissor,/ si l'arribar és segur;/ si venguda la tardor, tot codony serà madur?// Estén per la serrania/ amples ales el voltor;/ el seu pa de cada dia/ és lo podrit d'aquest món.// Una espina al cor es clava/ quan prest s'allunya l'amor.../ Menja el dolç de l'esperança;/ no sies com el voltor".

Gràcies per la vostra amistat, l'amo en Pep. I en honor vostre faré tot el possible, tot el que estigui en les meves mans, per mantenir ben encesa la memòria, i també perquè mai per mai es tornin a repetir motius per escriure aquells versos vostres: "No eren blaves ni verdes les muntanyes,/ ni la blanca pols cobria els polseguins/ vermelles eren per la sang vessada/ roges gotes regaren els camins".

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per A.L.M., fa mes de 10 anys
Fins i tot entre els qui reivindiquen la memòria històrica n'hi ha molts que no tenen gens clar això de qui foren les víctimes del franquisme. Parlen de víctimes (els qui foren assassinats), hi sol haver acord a incloure-hi els morts en accions de guerra, i també els qui foren empresonats i represaliats fent-los perdre el dret a exercir la seva professió, i els qui hagueren d'exiliar-se, però molts obliden que també foren víctimes molts d'innocents que quan començà la guerra eren infants i sense tenir-hi res a veure hagueren de rebre durant molts d'anys vexacions, menyspreus, insults i discriminacions en l'ensenyament i en la feina per ésser fills de "rojos". De vegades els denominen "fills de les víctimes" oblidant que ells també ho foren. I és el cas que tots aqueixs segueixen sense tenir dret a la memòria històrica i a la reparació de les ofenses rebudes. Per això encara no podem presumir d'haver assolit la democràcia.
Valoració:6menosmas
Per Antònia Mercadal Serra, fa mes de 10 anys
Gràcies , Biel, pel teu article.Com a filla i neboda de republicans represeliats , vaig conèixer des de nina a Pep "Fusteret",ja que els republicans que sobrevisqueren (com el meu pare i ell, al meu oncle el mataren), formavem una gran família, família que amb la seva mort sofrirem la gran mancança de un testimoni valuosissím, d´una gran persona i magnífic poeta.Descansi en pau un gran Republicà.
Valoració:7menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris