nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
17°

Una frustració infinita

María Dolores Cospedal va enviar un missatge a la classe treballadora. Que no s'apurin, els treballadors, va dir-los, perquè el Partit Popular defensarà els seus drets si els sindicats no ho saben fer. I va engegar la frase sense enrojolar-se, com els mentiders de mena. Perquè ningú amb un dit de seny la pot creure, a Cospedal, no ja per la seva filiació a la dreta radical, sinó per les seves pretensions nobiliàries -diuen que s'ha clavat entre el nom de pila i el primer llinatge una preposició que per casta no li correspon- i pels tres sous milionaris que ha cobrat fins ara.

Tanmateix, tot i que la senyora Cospedal s'ha passat de set cases, no li hem de discutir el dret a fer demagògia, encara que sigui de la pitjor estofa. Ni podem donar per segur que la representativitat de l'obrerisme correspongui a l'esquerra. Altre temps, potser. I ara, li correspon o no...? Mireu, d'aquella manera... Les necrològiques que s'han publicat, aquests dies, de Luis García Cereceda, propietari d'un dels restaurants més prestigiosos de Madrid, el Zalacaín, han coincidit a destacar l'amistat entranyable que mantenia amb Felipe González. Sobta, la condició d'entranyable.

Imaginem que els amics íntims, si més no en el cas de González que va ésser ajudat a pujar per la massa anònima, s'han de trobar primordialment entre els espais afectius on quallaren els seus idealismes: la universitat, el barri, la clandestinitat. Quan González va irrompre en el món mediàtic de la política tenia tipet de palmero i la seva gent l'anomenava Isidoro. Probablement, ni als trenta ni als trenta-cinc anys, no havia sentit parlar de Zalacaín. Recordem la cançó de dibuixos animats: En el mundo de los gatos/ Isidoro es el amo./ Entre cubos de basura/ él se mueve con soltura.

No la varen compondre per a ell, però li escau com anell al dit si ens remuntem als seus orígens. L'amistat íntima amb García Cereceda va iniciar-se i consolidar-se quan ja era l'hoste de la Moncloa. Curiosament és en els anys vuitanta, coincidint amb l'esplendor socialista, quan Cereceda passa de milionari a tenir tants de diners que no té temps per a comptar-los. Va invertir en el totxo, sempre a l'empara de les polítiques de desenvolupament del PSOE, i va culminar el seu ascens empresarial amb la construcció de La Finca, una de les urbanitzacions més selectes d'Europa, amb carrers privats, policia pròpia i un silenci tan sepulcral que ni la merla canta sense permís del vigilant de la garita.

Jo no hi podria viure ni un dia, em creuria a l'avantsala de la mort. Però hi ha gent que paga una morterada de milions pel fet de poder dir que viu en el complex que ha desbancat Puerta de Hierro o Las Rozas. No és González l'únic socialista que ha intimat amb gent que té tant que no sap ni el que té. Bono va mantenir una amistat coral amb El Pocero quan aquest enrajolava Castilla-La Mancha, i li agrada de fer-se veure al costat dels que mengen amb coberts d'argent.

Les noces d'Amelia, la seva filla, amb el fill de Raphael i Natalia Figueroa, varen ésser una exhibició d'estufera sols comparable a les d'Anita Aznar. Si el gendre d'Aznar es dedica als bòlids, el fill de Bono als cavallets de carreres. Parlem de biografies divergents, les d'Aznar i Bono, però d'ideologies que probablement coincideixen en més d'un punt. I al votant d'esquerres, aquesta certesa li crea una frustració infinita.

Digues-me amb qui vas, i et diré què fas. No és saludable tafanejar en les amistats de cadascú, si tant voleu per una qüestió d'higiene cívica. Tanmateix, és inevitable el fet de constatar que la política no canvia els pobles -mireu el nostre, que si pobre era més pobre és-, però sí canvia les persones. D'aquí a un any, si Zapatero pot aguantar sense avançar les eleccions, González i Bono es posaran la granota i es confondran quinze dies, els de la campanya i els mítings, amb el poble treballador. Bono no cantarà La Internacional, perquè no s'hi identificava ni quan viatjava amb Vespa i feia de laboralista. Però Isidoro, sí. Quina creu, Déu meu, quina creu...!

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per berenguer, fa mes de 10 anys
Na Cospe no és l'única de dretes que de sobte llança missatges de germanor als treballadors que suen per pujar els fills o per poder donar-los uns estudis, ni que sigui a la UIB.

Ara els d'UM també s'han apuntat al carro de la lapidació (uns quan que ronden per aquest diari, fet de megafon del partit), i es fan passar de cop i volta per col·legues, companys, "gent de la classe mitjana" que es banyen es cabells amb colònia i fan veure que és suor.

El pitjor de tot és que encara hi ha treballadors hipotecats fins les celles, els quals seran feliços propietaris en tenir 65 o més, que se'ls creuen.
Valoració:2menosmas
Per Bonobo, fa mes de 10 anys
Em pensava que Isidoro era el seu nom a la clandestinitat i que la gent el coneixia com Nadiusko, pels morros que té.
Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris