cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
19°

Un home a la Rambla (1931)

"En aquella hora del matí, la Rambla de les Flors feia olor d'aigua fresca, que regalimava al llarg dels tenderols de flors. L'aire era tebi. Alguns passejans, ja copsats pels efectes poderosos d'una peresa diària però delicada, s'instal·laven comfortablement en cadires de palla per llegir el seu periòdic o per contemplar l'espectacle de les Rambles que renaixien al sol.

Soldats joves, vestits amb un teixit color mostassa i coberts amb un barret del mateix color, assistents d'oficials amb una xarxa de provisions sota el braç, envoltaven els quioscs de diaris per llegir tot el que feia al futbol català. Pierre Gilieth es deixava seduir inconscientment per la gentilesa incomparable de Barcelona, per a quella extraordinària gentilesa popular que no manca d'humor ni d'entusiasme. Algunes vegades Gilieth va sentir que s'ablania i que entrava dins d'aquella multitud que l'acollia amb confiança.

Però no havia vingut a Barcelona per allò. Descendí maquinalment fins a la Porta de la Pau i acabà per descobrir la mar, una mar poblada de vaixells, com un tros de raval parisenc que es poblat de cases, provisionals o definitives. L'horitzó era lluny. Hom s'havia de tòrcer els peus en els forats dels molls en construcció als peus de Montjuïc abans de veure la faixa cel que podia, en rigor, evocar a Gilieth una idea d'evassió. Gilieth consultà el seu rellotge. Eren només les deu. La sensació de la seva solitud tornava a apoderar-se del seu pensament.

Experimentà la necessitat de sentir-se encara més tot sol i es dirigí vers el seu hotel tot vorejant la caserna de les Drassanes, una mena de fortalesa envoltada d'altes muralles alleonades. A la porta de la caserna uns soldats joves i vermellots s'encalentien al sol. Uns cavalls renillaven i rebufaven. Gilieth va passar al davant dels soldats. Per primera vegada en la seva vida va enyorar un vagarós passat dins aquell escenari perfectament internacional de les casernes. Era quan sols tenia vint anys i no suportava encara sobre les seves espatlles el pes de la seva pròpia existència".

Explicava així Pierre Macorlan, l'escriptor francès, les aventures i desventures d'un home que havent comès un assassinat a França s'enllistava en la "legión española" del Protectorat marroquí. La novel·la aconseguí un gran èxit i fou portada al cinema. Membre de l'Acadèmia Goncourt, havia arribat a París com un d'aquells pintors que s'instal·laven al Montmartre i vivien una bohemia jovenívola i apassionada no mancada de fam puntual i enginy de pillet.

Madurà Mac Orlan vivent en aquell casalot del carrer Ravignan que els artistes coneixien com el Bateau Lavoir. Canvia els seus estris de pintor per una vella màquina d'escriure. Torna, doncs, un literat i pinta tot el que veu amb paraules. Es vesteix esportiu i va redactant la que serà la seva obra mestra, La Bandera. Tal volta, i fins ara, la millor narració entorn al tema colonial d'aquell moment.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris