algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
24°

El juny de Pratolini (1945)

"Fou un mes de juny cruel, dens de vida, de fervor, gairebé vaig creuar la reixa de l'hospital. Més enllà del passeig, a la Porta Pia, hi havia una fireta de barri, amb pista de cotxets de xoc, barquetes i tir al blanc. L'altaveu llançava cançons. Sempre que sortia de l'hospital m'aturava enmig d'aquell clamor, incapaç de formular un pensament o un propòsit. El matí del nostre comiat em vaig trobar amb la cara aferrada a un aparador de botiga del carrer Salaria, on estaven exposades, l'una sobre l'altra, en piràmide, llaunes de conserves dolces.

En el cim de la pila hi havia pots de vidre amb confitura de taronja. Jo els mirava, i la fruita gravada en l'etiqueta em semblava una cara que em feia senyals. Les meves idees i conviccions, l'amor que sentia per la meva dona i per la nina que també a mi m'havia nascut, la confiança en el meu treball, la veritat per la qual els meus amics més estimats havien caigut en la Resistència, la meva humanitat i les meves inspiracions, tot vacil·lava al davant de la injustícia que la teva sort li oposava. Ara em dic que, per als esperits més immaculats i més corromputs, la mort és sempre una saturació de vida, és acomplir-se un coneixement.

I per a les ànimes que ja no són pures ni encara pecadores, que no conegueren ni el sabor de la renúncia ni el gust de la humiliació? Perquè dels pobres d'esperit serà el Regne dels Cels, va dir Crist. Sí, és cert, la teva ànima resplendeix en la més alta Eternitat".

Aquest fragment literari conclou el relat, novel·la magnífica, Crònica familiar, de Vasco Pratolini, que va escriure a Nàpols estant en el primer any de la postguerra. Sortí a la llum dos anys després i despertà de seguida l'interès del lector per les seves analogies en to confessional entorn de la realitat immediata a la Segona Guerra Mundial, amb un accent d'indubtable neorrealisme.

Contemporani, per tant, d'aquell cinema que denunciava la misèria d'un poble vençut i rescatat. L'argument, dins el qual gravita la història europea de 1936 a 1945, és un col·loqui de l'autor mateix amb el seu germà petit, Dante, i per tant, un amor familiar sense reserves que la mort omplirà d'ombres. Dirigint-se al lector, el mateix Pratolini adverteix: "Aquest llibre no és una obra de fantasia. És un col·loqui de l'autor amb el seu germà mort.

En escriure'l, l'autor només vol trobar consol. Res més. Té el penediment d'haver gairebé intuït l'espiritualitat del seu germà, i això arriba massa tard. Aquestes pàgines s'ofereixen, doncs, com una estèril penitència". Vasco Pratolini (Florència, 1913-Roma, 1991), de formació autodidacta, reflecteix, doncs, en les seves obres, el context historicosocial que li tocà viure: la vida en els barris populars de les ciutats italianes sota el feixisme. També fou un destacat guionista de cinema i autor de textos teatrals.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Observació, fa mes de 10 anys
CRÒNICA FAMILIAR no és, amb rigor, cap novel·la. És un assaig extraordinari, una llarga epístola de l'autor, comunista, amb el seu germà, creient, de qui, per circumstàncies luctuoses, va haver de viure separat fins a la seva fatal malaltia. És una obra atípica totalment dins de la producció de Pratolini, ideòleg convençut que, en aquest diàleg pòstum amb el germà, es qüestiona molts dels seus principis abans intocables.
Es va dur al cinema, amb una magistral adaptació del relat i una més magistral encara interpretació de Mastroiani.
Certament, tant la lectura del llibre com visionar la pel·lícula resulten altament recomanables.
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris