cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 15°
15°

Ruiz i Pablo, verb turmentat d'un escriptor

Us heu demanat mai per què la vida de molts escriptors es declina amb verbs turmentats, a vegades infernals? Lord Byron, Cernuda, Larra, Lorca, Dostoyevski o Poe ens ho provarien amb una punta elegíaca fortíssima. Em direu, però, que cal no singularitzar el fenomen, tot i ser tan exacte. Així, idò, replicareu amb la sàvia advertència que el cas no es dóna en major grau que les morboses declinacions que també deixen, aleatòriament, arquitectes vessuts, fusters d'èxit, funcionaris de finestreta, botiguers avorrits, venedors de bíblies, atletes, incrèduls socials, sants i santes, rics i pobres.

Com les tempestes damunt la natura, els éssers humans mai no quedam prou a cobro i, tard o d'hora, li veiem la cara torba a un biaix o altre del turment, que és el pes semàntic que adquireixen els trons i llamps quan ens cauen, no a la clepsa superficial, sinó amarant el nostre paisatge interior -dins l'ànima, s'entén.

Tal volta, la qüestió s'explica pel fet que els escriptors, com tantes expressions artístiques, acostumen a projectar-se a la vista de la gent. Vull dir que dels seus verbs biogràfics com a matèria primera en fan novel·la o poètica, òpera, escultura, oli o gratacels. A més, susciten la recerca dels investigadors; i, és clar, tot plegat pot induir a creure que són els escriptors els qui es veuen afectats per biografies de tragèdia.

Amb aquests termes, més o menys punyents, vaig fer la contemplació de la mostra que evoca el centenari de la primera edició de la novel·la Del cor de la terra d'Àngel Ruiz i Pablo, potser el "primer" escriptor menorquí de debò. Vagi per dit que s'hi ha editat un llibre magnífic, enriquit amb una galeria d'il·lustracions sobergues de l'artista ciutadellenc Sergi Bernhardt, de només 22 anys.

Idò sí. Tot deixant-me engronsar per les pintures i les vitrines que contenen una selecció de l'obra literària, em bullia pel cap la biografia colpidora que hagué de travessar Ruiz i Pablo. Lluny de complir papers d'heroi literari, o d'esdevenir un magnificat cappare, la vida purament terrenal l'empaità a límits agònics. Nascut el 1865, as Castell, fou fill d'una família misèrrima abandonada pel pare, un músic militar que havia festejat una menorquina arrelada a l'illa de sis, tal volta set, generacions, però provinents de la província siciliana de Ragusa.

Tingué un camí asfixiant en el camp escolar i educatiu, de manera que s'hagué de fornir a si mateix, sense diners, sense atmosfera per a l'estudi; açò és, isolat i pobre.

D'un primer compromís amb el progressisme republicà del Maó en els anys vuitanta, el 1883 girà tomb a la més extrema i apostòlica confessionalitat catòlica. El fet li provocà crítiques, desqualificacions i menyspreus a boca plena a través de l'altaveu periodístic d'El Liberal que tantes vegades havia acollit la seva firma. Acabà resituat a Ciutadella, el pol levític oposat de Maó. Casat i amb dotze fills, dos moriren d'infants.

El dolor patern resultà llavors tràgic, agut, irreparable. Deures d'administratiu en un banc local li donaren les pessetes per anar tirant la família. Així rutllà a les palpentes la vida ordinària fins que l'any 1911 hagué d'imprecar les amigues. Gràcies principalment a Miquel dels Sants Oliver, el matrimoni Ruiz-Manent i la catèrvola menuda s'instal·laren a Barcelona, amb una tauleta anònima de redactor assegurada a La Vanguardia, on l'erudit campaneter feia de director. Mirau, però, la rara coincidència: com uns anys abans Oliver, també Ruiz i Pablo marxà de la llar després de rebre una dolorosa, demoníaca acusació de desfalc en el banc al qual servia.

La bàrbara ignomínia es resolgué judicialment el 1912, però les ferides al cor mai no cicatritzaren. Finalment, a cavall entre una mena de bilingüisme inestable, sotjat pels dubtes lingüístics, acabaria produint una obra poètica i narrativa plausible, però escàpola a la perfecció antològica que somniava. Avui, tot i recordar-lo emocionats i reconeguts, Ruiz i Pablo descansa en una tomba entrenyinada, mig badada, solitària, desflorada absolutament, del cementeri de Sant Genís dels Agudells, a la Rabassada barcelonina.

L'escriptor Diego Prado, que visità la tomba el gener, ha dit que Ruiz i Pablo roman "lejos del mar de Menorca, donde la tramontana pone tiempo y olvido", i aquí on "el silencio parece ser toda su respuesta". Un silenci que és turment.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris