nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 13°
13°

Sabers i tecnologia

Les primeres impressions no van ser gaire bones. Ben aviat em vaig començar a demanar què hi feia en aquell lloc, a Brussel·les, diumenge passat a vespre, sopant amb una trentena de col·legues absolutament desconeguts per a mi, desprès d'haver volat des de Palma en una d'aquestes meravelloses companyies de baix cost. En realitat, la pregunta era retòrica, atès que tots els que érem allà havíem acceptat la invitació que ens havia adreçat una oficina amb seu en aquesta ciutat, finançada per la Unió Europea i dedicada temes de cooperació en ciència.

Hi havia participants d'Anglaterra, Itàlia, Bèlgica, Suècia, Itàlia, Dinamarca i, també, dels Estats Units i estic per dir que la meva no estava -ni de bon tros- per damunt de l'edat mitjana del grup. Era el sopar de primera presa de contacte per al que havia de venir els dos dies següents: un seminari -workshop- amb l'atractiu títol "La gestió del coneixement a l'Europa contemporània". Tot i que el nom anglès, knowledge, no deixa espais per a cap ambigüitat, convé aclarir que aquí "coneixement" s'ha d'entendre com a sabers i no com "seny", cosa que també seria molt necessària, vull dir el que n'hi hagués més i fos ben gestionat. Dels quatre grups de treball, a mi em va tocar el que havia de tractar del futur de les institucions superiors d'educació i la meva presentació inicial va quedar a mig camí entre l'afirmació de Niels Bohr que "fer previsions és molt difícil, especialment si són sobre el futur" i la d'Alan Kay que "la millor manera de preveure el futur és inventar-lo".

Més càustic va ser un dels meus companys de taula quan va afirmar que estava gratament sorprès pel títol d'aquell grup de treball perquè, d'entrada, pressuposava que els organitzadors tenien esperances que n'hi hagués de futur. El fet és que el nostre grup va ser l'últim en fer les corresponents presentacions inicials i el que havíem escoltat de les presentacions dels altres participants no assenyalaven precisament cap casta d'optimisme.

Suposadament, el tema central tractava de com les tecnologies digitals havien canviat la natura del coneixement i com encarar els reptes associats a aquests canvis. La majoria dels participants venien de l'àmbit de les anomenades humanitats i els seus discursos invariablement havien acabat per fer esment a la perillosa tendència de mercantilitzar la universitat amb la irrupció de gestors que miren només la rendibilitat econòmica de les titulacions, a la que cal afegir l'actitud de molts alumnes que només busquen el mateix. Una tendència perillosament agreujada amb els vents de crisi econòmica que bufen arreu.

Aquest de l'excessiu economicisme és un fet que, segons alguns dels participants, no és aliè a l'actual manca de valors i d'ètica en el món en general i en el financer en particular. Per arreglar-ho, proposen que la formació humanística tingui caràcter transversal en totes les titulacions, ben igual que fa uns anys es demanava el mateix pels coneixements informàtics. Tot això acompanyat de la reivindicació que els continguts, tants docents com de recerca, siguin oberts i que les tecnologies emprades per donar-hi accés també ho siguin d'obertes.

La llengua també va ocupar part de les reflexions, amb la reivindicació -feta per una anglosaxona- que d'una vegada per totes se li reconegui a l'anglès el caràcter el caràcter de lingua franca per a la comunicació i intercanvi de sabers. Quan va recordar l'esplendor de l'època en el qual el llatí tenia aquest caràcter, no em vaig poder estar -tal i com em pertocava- de reivindicar el contraexemple de Ramon Llull i la seva obra en llengua vernacular, així com els problemes de Galileu deguts a haver escrit la seva en llatí vulgar i no perquè deia el que hi deia.

En resum, dos dies de treball intens i de discussions que varen quedar plasmades en un conjunt de problemes detectats i solucions que proposàvem, així com estratègies per a la seva implantació. De tot plegat en sortirà una sèrie de documents adreçats als polítics perquè actuïn en conseqüència, o si més no, en tinguin constància. Per la meva banda, ja des del primer moment, la situació que descrivien alguns dels oradors em va recordar l'assenyat paràgraf que R. Schami escriu a Els narradors de la nit: «Aquell vell xaruc no volia promocionar cap deixeble, com si ell hagués de viure eternament.

Quan anys després, el segador de totes les ànimes se'l va endur, no es va trobar ni un sol successor jove entre els tres mil habitants que sabés llegir correctament l'Alcorà. Tan corromput era aquell xeic.» L'he emprat moltes vegades, però és que, de cada dia que passa, en lloc de perdre vigència, en guanya. I, pel que varen dir els meus col·legues europeus d'humanitats, sembla que molta.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 10 anys
S'anglosaxona -i, per tant, anglòfona- que demana que d'una vegada per totes es reconegui a s'anglès es caràcter de lingua franca internacional em recorda es espanyols que donen per assegurat que quan van an es Països Catalans, es País Basc o Galícia, sa gent els parlarà sempre en castellà i no hauran de fer cap esforç a integrar-se. Es castellà, diuen, és sa llengua de tots es espanyols i aquesta senyora diu que s'anglès ha de ser sa llengua de tot es planeta, és a dir, que vol anar pel món i que tothom s'adapti a ella, com presumeixen no pocs anglosaxons. Es sentit de justícia diu que hauria de ser una llengua neutra, esperanto o alguna altra que no fos de cap país, sa que fes aquesta funció, així com que quan un castellà ve a ca nostra no esperi que mos hi adaptem i s'adapti ell a naltros, que som es qui som a sa nostra terra. Ara com ara, tant en un cas com en s'altre, arribar a una solució justa és pura utopia (i com van ses coses podria ser que de cada vegada més) però no hem de caure en sa trampa de donar suport a sa generalització de s'anglès com a llengua franca per a fer la contra an es espanyols. Que tothom estàs obligat a sebre anglès seria un des punts culminants de sa globalització
Valoració:4menosmas
Per Pau Genestra, fa mes de 10 anys
Molt bon article, Llorenç.
Molt més s'en hauria de parlar sobre el coneixement (en els dos sentits) i molt menys protagonisme haurien de tenir les curolles de gent com la Belén Esteban o la Pantoja.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris