cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
19°

El cacau de ser terra sagrada

De passeig per Washington, arrib a un cap de cantó, situat al barri de Chinatown, on hi ha muntat un modest i improvisat escenari amb dos potents altaveus. Als seus peus, en terra, hi ha uns cartells que mostren fotografies de fetus morts, amb un lema que resa: "L'avortament és la concepció de la paternitat que té el Ku Klux Klan". Enfilat dalt de l'escenari, un homenàs negre i musculós, amb cara de solemne mala llet, vestit amb calçons militars i amb un mocador o un turbant al cap, empunya un micròfon mentre va predicant que tots els blancs són uns tirans miserables i que arribarà un dia que els negres tornaran a posseir la terra.

Disposats al voltant de l'escenari, hi ha vuit homenassos negres i musculosos més, vestits com el que parla, però amb els braços plegats i amb tota la pinta de ser els seus apòstols momentàniament transvestits de guardaespatlles. No és fins al cap d'una estona d'observar-los que em fix que tots duen un gruixada cadena amb l'estrella de David penjada al coll. Quan arrib a l'hotel, en cerc informació per Internet. Veig que són membres d'una associació -o potser una secta- que es diu l'Escola Israelita del Coneixement Pràctic Universal. Supremacistes negres, la seva doctrina es basa en la creença que els negres nord-americans són descendents directes de les dotze tribus d'Israel, la qual cosa els fa ser -segons ells- més legítimament fills de Déu i superiors, per tant, a tota la resta de races (inclosos els tenguts per jueus).

Uns quants dies després, quan ja s'ha produït el brutal i estúpid atac de l'exèrcit israelià contra la flotilla (encara falta aclarir si estrictament) humanitària que ha causat nou morts en aigües internacionals, de passeig per un carrer cèntric de Manhattan, em top amb una tropa de jueus ultraortodoxos, abillats amb la indumentària oficial: sobris i senzills vestits negres, capells també negres, barbes llargues i trunyelles poc cuidades que els cauen per davant de les orelles o prop del clatell. A pesar del seu posat d'ancià auster, tots tenen cara de jovenet escarransit: deuen tenir poc més de vint anys. Salta a la vista que tornen d'una manifestació, perquè duen banderes i pancartes. A les pancartes, hi ha dibuixada la bandera d'Israel, ratllada per una violenta creu negre i amb una frase a sota que exigeix la desaparició de l'Estat hebreu. Les banderes que duen són -la més gran, de tela- de Palestina i -la més petita, de plàstic- de Turquia.

Evidentment, formen part d'algun grup d'ultraortodoxos antisionistes, els quals consideren que els jueus varen ser expulsats de la seva terra perquè havien pecat i que Déu té prohibida l'existència d'un Estat hebreu fins que no es produeixi l'adveniment del Messies. Me'ls qued mirant una estona curta, el temps just per veure'ls passar pel costat d'una dona de mitjana edat que, mentre els recrimina les seves idees i proclames, els intenta arrabassar una de les pancartes. Un dels ultraortodoxos se la lleva de damunt de mala manera. Mentre se'n van, la dona els observa amb indignació i temor.

Són, només, dues anècdotes menors. Em sembla, però, que il·lustren prou bé el cacau terrible que comporta, per a Israel i tot el que hi té a veure, ser la terra sagrada de les tres religions monoteistes -judaisme, cristianisme i islamisme-, les més poderoses de la Història i les més presents arreu del planeta. ¿Tot el que ha passat i passa a Israel, totes les morts, violències, desencants, odis i rancors que se n'han derivat i se'n deriven, podran arreglar-se algun dia? Fa de molt mal dir. El que és segur és que arreglar-ho costarà Déu (o Déus) i ajuda. I el que és segur, també, és que, de moment, els Déus hi han ajudat ben poc.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris