algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
22°

La foscor d'una adolescència

Per a Margalida Capellà.

Han passat molts d'anys des de la guerra fratricida , que fou un esclafit d'odi entre les permanents dues Espanyes. D'aquell episodi no es pot esbrinar qui fou el més dolent, bonament hi havia, en els dos bàndols, botxins i víctimes innocents. Malauradament cada cop es fa servir més l'estratègia de l'"idò tu més". A les demandes, que semblen justes, de les víctimes perdedores, es respon amb intents de criminalitzar. La tesi del genocidi, d'algun segment social, n'és un exemple.

Eren temps d'una guerra civil, encara ara no ben tancada, i dia 19 de gener del 1937 el cap d'un dels bàndols durant un discurs, per la ràdio, digué, entre altres coses:

"En el orden religioso, a la persecución enconada de los marxistas y comunistas..., oponemos nosotros el sentimiento de una España católica con sus santos, sus martires..., con su caridad cristiana, con aquel gran espíritu comprensivo que en los siglos de oro de nuestra historia, cuando un catolicismo vigoroso, permitió que viviesen bajo la tutela tolerante del Estado católico las Mezquitas y las Sinagogas, acogidas al espíritu compresivo de la España católica" (Ideario del Caudillo Francisco Franco).

Aquesta tolerància no fou aplicada mai, però el que és pitjor perdura la intolerància, com a resposta a unes demandes de víctimes que sols volen ésser com les altres víctimes.

L'any abans, del discurs radiofònic, s'encetà la negra fosca d'una adolescent, filla única, que va gaudir d'una infància feliç, aprenent música i amb una gran afecció als llibres. Realment no li faltava de res.
La història dels patiments de Joana comença l'estiu de l'any 1936, quan els seus pares, que vivien a Mallorca, l'enviaren a Barcelona per passar els mesos d'estiu amb els seus oncles i un estimat cosí, uns anys més gran que ella. El destí volgué que l'esclafit de la guerra civil, com a altres persones, l'impedís el retorn a l'illa, que caigué en el bàndol contrari.

Joana a catorze anys s'assabenta aviat, amb els seus propis ulls, de la brutalitat de les guerres. El fet de viure en una casa del carrer Mercaders, vora la Catedral, i al costat de la redacció de Solidaritat Obrera, publicació de caire anarquista, comportava viure rutinàriament rodejats de combats, entre membres de la Fai, de la CNT i els comunistes del POUM. Es mataven entre ells, però també causaven morts i ferits entre els veïnats, que vivien atemorits. Era una guerra dintre d'una guerra.

L'any 1937 l'oncle, una persona de fermes conviccions religioses, fou detingut per les milícies republicanes i tancat en un vaixell que es feia servir com a presó. Motiu?, traïció, se l'acusava d'amagar un sacerdot a un magatzem de la seva propietat. L'oncle es dedicava, amb la seva dona, a la venda de triperia al mercat de la Boqueria. Joana mai no va saber amb certesa, si fou veritat el fet d'amagar el sacerdot, però cada cop que parlàvem d'aquells temps, deixava entreveure la sospita que algun tipus d'ajut va existir. Eren temps de solidaritat.

L'angoixa s'allotjà dintre de la família. La tieta diàriament anava, amb un bolic, amb roba neta i menjar, al vaixell, d'on sols podia endur-se'n la roba bruta. Mai més no va tornar a veure viu el seu marit.

Passaren uns mesos i un dematí l'avisaren que havien trobat, a la carretera de la Rabassada, el seu espòs amb un tir al clotell, juntament amb altres, entre ells el sacerdot que intentaren salvar.

Els temps que vingueren després foren de fam, terror i llàgrimes, fins que aconseguiren deixar Barcelona per anar a viure a la casa d'uns amics, a un poble de l'interior, prop de Lleida, on passaren un any de penúries, però lluny del terror de la guerra. Aleshores Joana va descobrir l'amor, el primer amor, en la persona d'un veí, de la mateixa edat del cosí. Els detalls de la relació els desconec, però es fa senzill creure en l'existència d'uns forts llaços sentimentals, ateses les circumstàncies que els envoltaven, i les llàgrimes que encara rajaven els ulls de Joana, cinquanta anys després, parlant dels fets.

Quan la guerra ja es decantava cap al bàndol sollevat, van aparèixer grups incontrolats republicans obsessionats per l'existència de simpatitzants amb el franquisme, refugiats pels pobles i als quals volien privar de gaudir del triomf franquista. Veritablement hi havia gent que no era, ni deixava de ser favorable a Franco, era gent farta de la violència i que desitjava el final de la guerra.

Els incontrolats, disfressats de moros de l'exèrcit franquista, entraren una matinada al poble on vivia Joana, fent córrer la veu que alliberaven el poble. Moltes persones varen sortir entusiasmades al carrer. La tieta va dir al seu fill i a la neboda, que tots quiets davall al llit. Els que sortiren al carrer victorejant Franco els varen afusellar al mateix carrer, entre ells l'estimat de Joana, juntament amb els seus pares i dues germanes.

Unes setmanes després, Joana s'afegia a un grup de gent, per creuar la frontera francesa. Un cop a França i amb l'ajuda de bona gent, retorna a Mallorca, al començament de l'any 1939, amb un vaixell mercant que salpava de Setè.

Uns anys després, el cosí de Joana, força intel·lectual, també va conèixer la repressió, aquest cop la dels guanyadors, per denúncies falses i acusacions ridícules. Va morir jove, els patiments de tota la seva vida acabaren amb ell, en forma de malaltia.

Aquesta història és un exemple més dels milers que es guarden, dins la memòria, d'aquella bogeria de venjances, morts, i bestialitats. De tot plegat es pot extreure una conclusió: els botxins dels dos bàndols mereixen el càstig. Les víctimes no poden ésser triades, totes són parells. Generacions de persones amb tant de sofriment a sobre, i callant per no tenir el coratge d'explicar la veritat, inexplicable, als seus fills. Tots plegats no mereixen les actituds miserables que hi ha ara.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Memoricon, fa mes de 10 anys
Tonina Andreu, Manel i demés, el Sr. Manera no justifica res, i vosaltres no teniu que intentar justificar les matances i assassinats en favor de la República. Els assassinats no son justificables de cap banda. Israel és un país democràtic, però això no justifica la matança que fan de palestins i gent d'ajuda humanitària. Les injustícies es paguen siguin qui siguin els autors i els seus pensaments i conviccions. El Sr. Mates no pot ser perdonat perquè haguí comes delicte dins un regim democràtic. Totes les víctimes son iguals i mereixen el mateix tractament, això no ha estat així, i és la feina i lluita de memòria històrica que així sigui, però sense necessitat de condemnar a qui per desgracia o sort li va tocar estar al bàndol dels guanyadors. Sr. Terminator vostè no jutja per uns fets, sinó per unes situacions familiars que no tenen perquè influir i que no es decisió de l'autor de l'article. Poden saber la historia familiar de vostè i si ens dirà la veritat, el seu comentari és penós.
Valoració:-10menosmas
Per unitat de cures intensives, fa mes de 10 anys
A favor d'una certa equidistància. I a favor de no abusar del guerracivilisme. I radicalment a favor de no utilitzar el tema de la guerra civil electoralment.
Valoració:-9menosmas
Per Jaume, fa mes de 10 anys
No seria tan contundentg amb el senyor Manresa, perquè no deixa de tenir raó. A la banda republicana es feren desastres sense nom. És ver que no tants, ni de prop fer-s'hi, a la banda dels insurrectes feixistes. A més els insurrectes després, durant quaranta anys mataren miliers i milers de víctimes innocents. Però cal que toquem de peus a terra si no és que volem tornar migpartir la nostra societat. Las memòria històrica és important, però no la revenja. M'agrada que es recuperi la memòria dels màrtirs, tant d'una banda com de l'altra, però no m'agrada el folklore irresponsable.
Valoració:-7menosmas
Per Manel Suárez, fa mes de 10 anys
Suposo que Sebastià Manresa deu estar ben documentat a l'hora d'escriure aquests fets´perquè, quan un es decideix a treure a la llum pública històries personals com aquestes, és perquè ho sap de primera mà, i les ha contrastades sobradament. Dit això, el SR. Alzamora oblida alguns fets importants (i no em referiré a qui va ser responsable del cop d'estat) sinó a què, per fets com els que ell descriu, a Barcelona, a partir del 1939, milers d'homes i dones foren brutalment repressaliats. Oblida també que aquelles persones que foren víctimes de la repressió dels "rojos", foren generosament recompensades i els seus bons noms fets passar per herois de la causa i "caidos por Dios y por España". Si aquesta persona de qui ens parla no ho va ser, cal recomanar al Sr. Alzamora que comenci immediatament els tràmits davant les persones queell cregui adients perquè li atorguin aquells "drets", els mateixos dels quals varen ser, i encara són, privades les persones assassinades pels colpistes (és clar, que si fa això, per ventura acabarà com en Garzón). Ironies i sarcasmes fora, com és possible tanta intencionalitat en un articulista?, com és possible que oblidi els milers de mallorquins que encara estan desapareguts? Com pot condemnar-los, una vegada més, al'oblit? Penso que la pretgunta tan sols té dues respostes: ignorància o tendenciositat.
Valoració:8menosmas
Per tonina, fa mes de 10 anys
A veure , no hi va haver-hi dos bàndols , hi va haver-hi els defensors de la legalitat emanada de lesurnes iels revoltats.L´esglesia catòlica va prende part activa amb els colpistes que eufemisticament denominaven la seva traïció "La cruzada nacional" ( deixant a lesesglèsies com arsenals d´armes i mossens treguent-se la casulla i posant-se la camisa falangistes, en tant com a creuats i amb aquesta actitut ells foren els responsables de les seves victimes (totes reconegudes i santificades) i culpables de les nostres.No a l´equidistància.
Valoració:9menosmas
Per Miquel, fa mes de 10 anys
Foscor, sr Manresa? Més que foscor, NEGROR la del cop militar i la dels quaranta anys de dictadura feixista. Una època on la repressió va continuar a tota màquina amb la guerra ja més que acabada i on només un bàndol va rebre de valent. Tot plegat un retrocés económic i social del que encara no ens hem recuperat. Com és pot equiparar democracia (per molt imperfecta que aquesta fos) amb dictadura militar? Com és possible que les victimes provocades pels que donaren el cop d'estat criminal que va desembocar en una Guerra i en un genocidi encara continuin abandonats a les fosses? Articles com el seu, sr. Manresa, no fan més que sembrar l'injusticia i sembrar la confusió.
Valoració:11menosmas
Per UHP, fa mes de 10 anys
Na Joana tenia por de comptar durant tota la seva vida que el seu oncle fou assassinat pels rojos?, au venga, és que el feixistes feis pudor d'enfora, deixau ja de manipular.
Que intentes dedicant aquesta manipulació a na Margalida?, Manipular i atemorir, això és els que sabeu fer els fatxes, però ja s'ha acabat, vos coneixem bé.
Valoració:10menosmas
Per Terminator, fa mes de 10 anys
I què vos ha d'extranyar de l'autor d'aquest article si va ser membre del Frente de Juventudes i fill d'un batle franquista ?
Valoració:15menosmas
Per Llorenç, fa mes de 10 anys
Estic d'acord amb n'Andreu.
Dir que: "No es pot esbrinar qui fou el més dolent, bonament hi havia, en els dos bàndols, botxins i víctimes innocents" em sembla una mostra de sospitós i cruel cinisme. Hauria de rectificar
Què li semblaria si féssim una frase semblant, i extrapolar-la a alemanys i jueus? Si diguéssim que dins l'exercit Nazi hi havia qualque soldat innocent que només complia ordres etc etc. Estaríem fent demagògia barata? Doncs si això és fals per demagògic, el que diu vostè ho és per imprecís i abstracte, però és completament fals, i si vostè ho sap -que és el més probable- em sembla miserable, i no cal doncs esperar rectificació.
Valoració:6menosmas
Per andreu, fa mes de 10 anys
1. Només hi va haver UN bándol que és va aixecar en armes contra la legalitat vigent.

2. La CNT i el POUM mai és van enfrontar entre ells. Els combats van ser entre la CNT i el POUM per una banda i el PSUC per un altra. Aquest darrer va ser el provocador dels mateixos dins una dinàmica de llevar el poder dels primers (CNT) i d'eliminació dels segons (POUM).

3.Aquests combats no van ser rutinaris, és van donar durant el mes de maig de 1937.

4. Les víctimes no son "totes parelles". Els uns han tengut tot tipus de reconeiximent. Els altres continúen abandonats a cunetes, pous i fosses comunes.

5. Per parlar de fets histórics cal documentar-se bé. Per parlar de Justicia, cal no manipular les dades.

6. Amb l'únic que té raó aquest escrit és en destacar que ara hi ha "actituds miserables". Les protagonitzen els que volen posar en el mateix planol als feixistes amb els que és van defensar d'ells. Són aquells que neguen el dret de les víctimes a recuperar les restes dels seus familiars.

Valoració:17menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris