nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
21°

Els ulls blaus clars (1900)

"En el pati interior d'una caseta de gent pobra però de graciosa aparença, que estava situada a la vora de la població i a la ribera fluvial, amb el seu respectiu hort de tarongers, llimoneres i bananers, estaven prenent la fresca els membres d'una família composta per una senyora d'edat i dues jovenetes molt formoses, encara que de diversa fesomia. Una d'elles devia tenir una vintena d'anys, blanca, amb aquesta blancor un poc pàl·lida de les terres calentes, d'ulls obscurs i molt vius, i de boca vermella i trempada, que tenia quelcom de superb i triat que li venia, segurament, del tall lleuger del seu nas aquilí, del moviment seguit de les seves celles vellutades, de la fermesa del seu coll robust i bellíssim o d'un somrís més aviat burlesc que benèvol. Estava asseguda en un banc rústic i molt entretinguda a embolicar entre els seus cabells de negres i sedoses troques unes garnaldes de roses blanques i calèndules roges.

Hom haguera pogut dir que es tractava d'una aristòcrata desfressada i amagada en aquell hort de terra calenta. Marta o Nancy que fugia de la cort per a tenir una entrevista amb el seu enamorat. L'altra jovençana devia tenir divuit anys; era bruna; amb el to suau i delicat de les criolles que mostren una diferència amb el tipus espanyol, sense confondre's amb l'indi, i que ens deixa descobrir la filla humil del poble. Però en els seus ulls grans, i també obscurs, en la seva boca, que dibuixava un somrís trist sempre que la seva companya deia alguna frase burlesca, en el seu coll inclinat, en el seu cos fràgil i que semblava malaltís, en el conjunt tot del seu aspecte, hi havia tal malenconia que ben segur es podia comprendre que aquella nina tenia un caràcter diametralment oposat al de l'altra. Aquesta col·locava també, a poc a poc i com sense voluntat, en les seves negres trenes una garlanda de flors de taronger, només de flors de taronger, que s'havia entretingut a tallar d'entre les més belles dels tarongers i llimoneres, per la qual acció s'havia ferit les mans, quelcom que provocava la rialla de la seva amiga".

Aquesta escena, que bé podria tenir per escenari un racó de la vall de Sóller, té lloc a un municipi rural de Mèxic. Es tracta d'un fragment de la novel·la El zarco, d'Ignacio Manuel Altamirano i que ens narra un episodi de la vida mexicana datat el 1861-1863, puix que llegim en el pròleg que "corria l'any 1886 quan foren llegides pel seu autor els primers capítols de la present novel·la a les sessions del Liceo Hidalgo. En aquells dies, les reunions literàries constituïen l'encís de la jovenesa mexicana; els gojos purs de la intel·ligència no havien estat canviats pels desordres de les tavernes i dels centres de prostitució; en el teatre no privaven ni les grolleries ni la pornografia, ni la premsa, a títol d'informar, feia créixer els escàndols...".Ignacio Manuel Altamirano (Tixtla, 1834-San Remo, Itàlia, 1893) ha estat un dels grans clàssics mexicans del segle XIX. Zarco significa color blau clar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris