nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
24°

Champions com Nobel?

Fa una mica més de cent anys, la literatura catalana va estar a punt de comptar amb un premi Nobel entre els seus autors. El cridat a ser premiat amb el que se suposa que és el màxim guardó de la Literatura universal era el dramaturg de la Renaixença Àngel Guimerà, autor de Terra Baixa, Mar i cel i La filla del mar. En Guimerà, certament, des d'un punt de vista estrictament literari, havia fet mèrits per guanyar el Nobel de Literatura. La designació i les fermes aspiracions del dramaturg català nascut a Tenerife varen posar en marxa tots els mecanismes d'alarma del Regne d'Espanya. No podia ser, com hi ha món!, que un autor de la Renaixença fos guardonat amb el màxim premi de la literatura universal. Això hauria donat una visibilitat extraordinària a la literatura catalana, i hauria acabat d'una plantofada amb tots els tòpics d'aquesta com a "literatura regional". La diplomàcia espanyola va funcionar, i, finalment, Guimerà no va obtenir el guardó.

No sabem quins mecanismes es varen utilitzar perquè el doctor Josep Trueta, eminent metge, professor d'Oxford i personalitat reconeguda al Regne Unit i arreu del món, tampoc fos mai guardonat amb el Nobel de Medicina. Ni quins mecanismes degueren operar perquè autors excel·lents com Jesús Montcada o com Baltasar Porcel tampoc fossin mai premiats amb aquest guardó. Després d'escoltar l'excel·lent discurs inaugural de Quim Monzó a la Fira del Llibre de Frankfurt de fa dos anys, quan la Literatura Catalana hi fou convidada d'honor, comentava amb el comissari de la Fira, en Jürgen Booss, la qüestió de la invisibilitat dels grans autors catalans (en bona part pal·liada per la mateixa Fira de Frankfurt). Conveníem aleshores que s'ha donat el Nobel de Literatura a molts autors amb menys mèrits que Quim Monzó mateix.

I, de seguida, ens sorgien alguns noms més: Jaume Cabré, per exemple, amb un consens per sobre de qualsevol dubte. Jo li deia que dubt molt que algun dia en Jaume Cabré o en Quim Monzó obtenguin aquest guardó, com no l'obtingueren Montcada ni Porcel, ni la singular i extraordinària Maria-Mercè Marçal. En Booss me'n demanava la meua opinió. Per què no poden aspirar a aquest guardó, els autors esmentats? "Ben senzill: seria un mos massa mal d'empassar per a Espanya", li responia.

Les institucions centrals del Regne d'Espanya fa tres-cents anys que no consideren la llengua catalana com una llengua seua, ni la literatura catalana com a pròpia. Ni tan sols senten com a seus els artistes o els cuiners o els esportistes catalans que van de catalans pel món. Els esportistes, realment, ho tenen molt magre, perquè el sol fet d'anar de catalans ja els exclou del favor de les federacions esportives espanyoles. Fa poc l'expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol denunciava pressions de la Casa Reial (amb la qual Pujol sempre ha tengut una relació excel·lent) perquè els esportistes catalans amaguin la seua catalanitat. Per què? Senzillament, perquè seria un os massa dur per a Espanya que els germans Gasol, en Rafel Nadal o na Gemma Mengual anassin de catalans pel món. Ja els és prou com una pedra dins la sabata haver d'aguantar la serena normalitat d'un Pep Guardiola, o la fogosa reivindicació de n'Oleguer.

A Madrid no s'ha assumit mai que el català sigui una llengua espanyola, ni que la cultura catalana sigui part de l'espanyola, ni que els catalans (si no renuncien al català) siguin realment espanyols. Per ser veritablement espanyol, hom ha de començar, des del seu migrat punt de vista, a renunciar a la llengua i a la cultura pròpies. I als símbols. I adoptar la llengua, la cultura i els símbols llurs. Per tot això estic ben convençut que no comptarem amb cap Nobel de Literatura fins que la nació catalana sigui independent. Llavors és possible que en tenguem algun, per compensar, que sigui infinitament més fluix que Montcada, Porcel, Marçal, Monzó o Cabré (esperem que aquests dos últims no hagin traspassat abans d'assolir la llibertat nacional).

Veient els dos últims partits de Champions que ha jugat el Barça (l'eliminatòria contra l'Inter de Milà), pensava en Guimerà. I en Porcel, i en Marçal. Si Espanya posa en joc tota l'artilleria diplomàtica perquè no hi hagi Nobels catalans, no pot fer el mateix per impedir que un equip inequívocament català sigui el primer d'Europa a guanyar dues Champions seguides? No seria un mal bocí, mal de mastegar per a Lissavetzky, Rubalcaba, De la Vega o Rouco Varela, veure la Cibeles plena de gent amb banderes catalanes i barcelonistes celebrant una gran victòria esportiva?

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Capó, fa mes de 10 anys
L'Acadèmia escandinava saludarà el renaixament de l'estat català amb la concessió del premi Nobel a un autor català.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris