nubes dispersas
  • Màx: 12°
  • Mín:
10°

Ens arriscam massa?

Dins el món salvatge moltes vegades no queda més remei que arriscar-se per poder sobreviure. Per arribar a l'aliment molts d'animals han de fer un esforç considerable. Un esforç que pot arribar, fins i tot, a costar-los la vida. Determinades espècies de grans herbívors africans, per exemple, cada any posen a prova la seva supervivència en grans migracions que duen milers d'individus a caminar durant llargues jornades fins acabar esgotats, la qual cosa els deixa a mercè dels depredadors, i a travessar rius prou cabalosos com per ser arrossegats per l'aigua o, altrament ser devorats pels cocodrils que esperen impacients el seu aliment. Tot això, emperò, té la seva lògica. Els qui aconseguesquin arribar al seu destí podran gaudir de menjar a voler i una climatologia més favorable. Si haguessin quedat allà on eren ho haurien tengut molt més magre per sobreviure, per manca d'aigua i pastura.

Els humans, al llarg de la nostra evolució també ens hem trobat en situacions semblants. Tots hem llegit o vist algun reportatge sobre els caçadors de mamuts que, posant en perill la seva vida, s'enfrontaven a aquests grans paquiderms per poder aconseguir carn per a tota la tribu. Fins i tot avui en dia podem entendre que qualcú es trobi en una situació que no li quedi més remei que córrer un cert risc per poder salvar la seva vida o la de la seva família.

Tanmateix, si observam atentament el comportament humà veurem que la majoria de nosaltres tenim una tendència innata a arriscar-nos molt més d'allò que resultaria raonable. Sovint el benefici que puguem treure de la nostra acció perillosa no compensa, ni de bon tros, el risc que correm. Fins i tot, de vegades, aquest benefici s'acosta al zero. En aquest cas la nostra temeritat no es pot entendre en termes economicistes de risc-benefici, sinó que sembla que ho feim per pur plaer.

És ben conegut que els joves més arriscats resulten més atractius per a la majoria de les al·lotes, com va estudiar, per exemple, el biòleg valencià Agustí Galiana i ho va escriure en el seu magnífic llibre Nosaltres els humans. Hi ha investigadors que veuen en aquest fet una explicació dels comportaments arriscats dels joves, com conduir a grans velocitats o practicar esports de risc.

Aquesta setmana m'han vengut al cap tots aquests pensaments per mor de dos fets que han aparegut a la premsa. Per una part, l'agafada del torero José Tomàsn que va estar a punt de costar-li la vida i, per l'altra, la mort de l'alpinista mallorquí Tolo Calafat quan davallava de l'Annapurna, després d'haver arribat al cim.
Torejar o escalar muntanyes de vuit mil metres són dues activitats ben arriscades. Què és allò que impulsa determinades persones a posar-se davant un brau que saben que els pot enganxar en qualsevol moment o a enfilar-se a una muntanya que ja s'ha cobrat tantes i tantes vides?

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Miquel, fa mes de 10 anys
Si no hi hagués hagut uns germans anomenats right que s'arriscaren a construïr un aparell i volar amb ell quan ningú mai no ho habia fet.. si els nostres abanspassats no haguéssin agafat quatre fustes i s'haguessin fet a la mar... si un home anomenat Cristofol Colom no hagués estat agosserat i hagués intentat creuar l'atlàntic amb un vaixell... Si no hi hagués hagut gent que es va jugar la vida a canvi de res... De ben segur que el mon no seria com es ara!! La gent que s'arrisca es la que fa realitat la teoria den Charles Darwin i per això a les noies els hi agraden més. La gent com en Tolo alguns amb exits més profitosos evolutivament i altres amb menys trascendència fan que la espècie humana evolucioni. Perque un petit porcentatge dels fets que duen a terme persones que arrisquen la vida per res tengui èxit n'hi ha d'haver molts que arrisquen la seva vida i fins i tot la perden per coses que a simple vista no camviaràn el mon
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris