cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
22°

O el teu país o el teu partit

Més sovint del que solem creure, als militants dels partits d'implantació estatal se'ls planteja el conflicte d'interessos polítics inherent a la seva naturalesa. Què és primer, el partit o la comunitat per a la qual treballes? Habitualment, aquestes contradiccions internes no arriben a aflorar i es resolen a la cuina, amb un poc de coneixement reforçat amb una bona dosi de cinisme: res d'especial, parlam de política. Se'n necessita una dosi més gran, de cinisme, per negar aquestes contradiccions, però així i tot es neguen reiteradament, també després d'alguns episodis de clamorosa eloqüència.

El fet que, per exemple al nostre país, un nombre significatiu de militants ho haguessin estat abans del PSM o d'altres formacions prèvies de caràcter marcadament nacionalista, ajuda a entendre la permanència d'aquest conflicte, ja que sabem que, per prendre segons quines decisions, alguns dirigents han hagut de sotmetre's a un procés de camaleonisme que els deixa empremtes imborrables a la cara, espill de l'ànima -diuen.

Al Principat les coses funcionen altrament, car allà té sentit parlar del PSC -de la mateixa manera que aquí fa riure sentir parlar de PSIB. Ser del PSC pot voler dir no haver renunciat a conviccions nacionalistes, perquè arribes a assumir que, en el conjunt del PSOE, tens tanta de força com voldries i com t'han ajudat a creure. Així, el senyor Rodríguez Zapatero et fa costat i anuncia tota casta de xeremiades, i el socialista català creu que el seu catalanisme és assumit per Ferraz, que diuen ells, i que d'aquesta manera es dilueix, almenys durant la legislatura, la disjuntiva d'estar al servei de Catalunya o de sotmetre's al PSOE.

Pura il·lusió de l'esperit, que deia Josep Pla. Les ales de qualsevol organització a nivell de l'Estat poden fer ombra fins a l'últim racó del territori. El PP acaba de viure l'episodi vergonyós de l'Estatut de Castella-la Manxa.

Els socialistes catalans han aixecat una mica massa la veu, aquests dies, arran del sainet en què, entre tots, han convertit l'Estatut de Catalunya; i de La Moncloa els ha arribat immediatament un avís severíssim, en forma d'invitació a la lleialtat institucional, que, dit així, sembla una cosa molt elevada. L'avís s'ha llançat amb tanta punteria, que Montilla ha anunciat que convidarà Zapatero a la campanya del PSC de les pròximes autonòmiques, i això que el responsable de la campanya havia declarat que, abans de convidar-lo, s'ho hauria de pensar dues vegades. (Tot plegat pot acabar com acabava la presència a aquestes eleccions d'Alfonso Guerra: que Jordi Pujol li demanava que tornàs sempre, el convidava a participar regularment en la campanya del PSC, perquè així beneficiava CiU).

És a dir que, tanmateix, sempre arriba un moment en què cobra cos i ànima la gran contradicció, i el PSC ha d'arraconar, ni que sigui transitòriament, la dignitat del seu país per afavorir la unitat de tota la gran família socialista espanyola. Qui diu arraconar diu deixar en segon lloc. O, en segons quines circumstàncies, diu ultratjar-la: quina altra cosa és, si no, convidar Zapatero a les eleccions catalanes?

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Xesca, fa mes de 10 anys
Un article de primera, sí senyor!
Valoració:13menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris