cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
20°

Setmana tràgica

La mort de Tolo Calafat i de Miquel Dalmau ha afectat profundament el teixit social de Mallorca, amb una ona expansiva que va molt més enllà del muntanyisme, el futbol i el món de l'esport en general. Aquests fets conspicus han tapat operacions polítiques i judicials de primera magnitud. Tampoc no és el moment de ponderar la profunditat d'aquests fracassos previsibles ni d'aquestes deshonres humiliants que fan carrerany als jutjats.

Tornem a la mort. Tornem als escenaris i als seus components simbòlics, en la mesura que aquestes dues morts arrosseguen significats i conseqüències que afecten el canemàs que sustenta la musculatura de la nostra societat. Indubtablement estam davant dues morts tràgiques. Dues morts marcades per la fatalitat i la catàstrofe, ambdues singulars. Per una banda, hom vol imaginar que es tracta de fets aïllats, d'accidents que poden passar i que passen adesiara.

Però per una altra, des d'un punt de vista analític, hom tendeix a pensar que ens trobam davant accidents que revelen possibles punts negres, és a dir, davant indicis que provoquen interrogants seriosos sobre altres aspectes o vessants més invisibles de la vida social. Òbviament estam davant tragèdies que tenen una relació directa amb la mala lluna, amb instants negatius de la naturalesa i de la persona, moments que s'associen i que desencadenen un final imprevisible.

Tanmateix, aquestes morts també ens obliguen a fer un exercici reflexiu i crític, però cordial i ponderat. Un exercici que no afecta directament les víctimes, sinó que apunta el model de societat i l'entorn d'aquestes persones. Una reflexió a partir d'aquells indicadors qualitatius que ens informen sobre les flaqueses del sistema i ens alerten sobre la fragilitat humana. Calafat i Dalmau, els protagonistes d'aquesta tragèdia, no eren individus marginals del sistema, sinó més aviat actors significats, persones que estaven en el punt de mira, personatges que havien liderat projectes solvents i d'interès per a la ciutadania. Precisament per això, tot allò que acaba afectant aquestes persones també té un component col·lectiu, compartit i d'interès comú.

Com a ciutadans lamentam aquest final, ens associam al dolor de les seves famílies, però molt particularment hi reconeixem el caràcter incomplet i frustrat d'aquestes biografies. La manera com han mort també és important, perquè no és una mort convencional, i això augmenta encara més el component èpic i mític a unes vides que han tingut els seus moments de glòria i de reconeixement. Aquestes morts, per altra banda, qüestionen el sentit i provoquen un seguit d'interrogants sobre el país, particularment sobre el seus components invisibles.

Les coses no funcionen com ens mereixem i aquesta situació provoca víctimes de tota casta. Potser, fins i tot, que alguna de les morts que lamentam i ploram aquests dies tinguin molt a veure amb el model de societat que hem idolatrat durant les darreres dècades. En el meu imaginari particular i intransferible hi he col·locat la imatge més natural de Miquel Dalmau, la del dia que el vaig conèixer, quan ell era defensa central del Club Esportiu Llubí i servidor, un adolescent seguidor i entusiasta del futbol de regional.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris